Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
26 oct. 2020

Si estic ací escrivint açò, és perquè fa poc vaig descobrir que una gran part de la cançó italiana era coenta, i la culpa del descobriment la té Ricard Chulià, que és qui va deconstruir algunes cançons que, fins aquell moment, jo considerava normals i boniques. No és la primera vegada que em passa, sempre hi ha una espurna necessària que li canvia la perspectiva a la meua visió de les coses. Des de xicotets ens acostumem a unes coses i les donem per bones, la crisi o alliberament arriba quan te n’adones que eixes coses bones no ho eren tant i llavors pots o bé negar que són roïnes i continuar en la teua bambolla de mistificació, o acceptar que vares ser un grouppie del sistema i que ja va sent hora de deixar d’aplaudir-les.

En el llarg procés d’unificació italiana, la mistificació de certs moments històrics i la creació de tradicions nacionals han sigut claus per assentar una identitat italiana, més romàntica que real. El festival de la cançó italiana o «festival di Sanremo» és una d’aquelles tradicions italianes que es va crear al 1951 per fer més «fratelli d’Itàlia» a qui no havia sigut mai germà. Itàlia al 1948 havia votat República, però el vot havia sigut prou dividit, la nova república avançava poc a poc, tot deixant el vintenni feixista i els Saboia arrere i necessitant trobar un nexe d’unió entre els italians. La cançó va ser la clau, i l’èxit de 70 anys de festival ho ha deixat patent. Una societat que encara plorava els morts del front rus necessitava la pindoleta de la felicitat, i eixa pindoleta li la donava el «festival di Sanremo».

Marconi va inventar la ràdio, Meucci diuen que va inventar el telèfon, però els italians estan enamorats de la televisió i la clau del «festival di Sanremo» és precisament la televisió, una televisió que es va consolidant al voltant d’un festival, amb reunions familiar i veïnals al voltant de la caixa el mes de febrer, unint al voltant d’un festival de la cançó milions d’italians. Una de les jugades mestres del festival va ser acceptar que es cantara en «dialetto», això va fer que els napolitans acceptaren de bon gust el participar del festival, encara que també ho feien en el seu «festival di Napoli». Les primeres edicions es caracteritzaven per lletres basades en Déu, Pàtria i Família, l’eix del partit democristià que s’enrocava ja al poder, amb cançons com «nel blu dipuntu di blu», «vola colomba» o «piove». Més tard apareix el que Ricard Chulià ha definit com la coentor italiana, amb temes prou sexistes, de coses banals, però amb bons ritmes que es quedaven dins del cap. Aprofitant açò, les cançons deixaven missatges de domesticació cap a l’audiència amb títols com «chi non lavora non fa l’amore», «non lo faccio più» o «i giorni dell’arcobaleno».

Un altre aspecte d’èxit és la cosificació de la dona o la introducció de la dona florer. El festival històricament el presenten showmen com Mike Buongiorno o Pippo Baudo, que, amb una elegància exquisida, són acompanyats ocasionalment de dones que s’encarreguen de tasques menors i que tenen un paper decoratiu a nivell escènic. No he conegut un país on el masclisme estiga més normalitzat entre les dones que a Itàlia, només cal vore una tertúlia esportiva: tertulians en jaqueta i corbata assentats en còmodes sofàs amb presentadores en cadires altes amb faldes molt curtetes, mamelles quasi a l’aire i ensenyant cuixes llarguíssimes; o concursos televisius on de tant ixen ballant grupets de ballarines lleugeres de roba entre els elogis dels presentadors: bravissima, bellissima.

70 anys de festival han acompanyat la vida de la societat italiana, han mitificat cantants i han escrit línies de periòdics i hores de televisió, per així adormir una societat que eixia d’una guerra mundial, amb l’única constitució republicana antifeixista de tota Europa occidental i amb un partit comunista italià a punt de fer-se amb el poder. La Rai i el «festival di Sanremo» foren el matrimoni perfecte per adormir tot un país i fer-lo més italià escoltant cançons coentes. Però no totes les cançons eren ben rebudes, el cas de censura més gran que es va viure a Sanremo, va ser l’exclusió de «Terra ca nun senti» de la siciliana Rosa Balistreri. Amb una excusa tècnica es deixava fora de concurs una cançó de protesta política contra l’estat italià. Rosa comentava després de ser exclosa:
«Adesso ho deciso di gridare le mie proteste, le mie accuse, il dolore della mia terra, dei poveri che la abitano, di quelli che l’abbandonano, dei compagni operai, dei braccianti, dei disoccupati, delle donne siciliane che vivono come bestie. Era questo il mio scopo quando ho accettato di cantare a Sanremo. A Sanremo, i cantanti vanno per vendere più dischi e fare più soldi, io sono venuta qui per fare politica, per protestare cantando. Si può fare politica e protestare in mille modi, io canto. Ma non sono una cantante… sono un’attivista che fa comizi con la chitarra. Hanno visto giusto: non so se sarei stata capace di cantare davanti a quella gente elegantissima, reazionaria, travestita con abiti da carnevale».

A banda d’esta visió crítica de Sanremo, el festival ha suposat una plataforma d’eixida per a molts cantants, que es varen fer famosos i feren internacionals les seues cançons, qui no ha cantat mai un volare o un tu vuoi fare l’americano? Una cosa curiosa és que molts cantants en arribar a Espanya començaren a cantar en castellà: per algun estrany motiu, l’italià és incomprensible, encara que tan pròxim al castellà, i els Zucchero, Ramazzotti, Albano e Romina acaben cantant en la llengua en comú d’algú que mai ha imposat el castellà, que es note ací el sarcasme en les meues paraules, però això és un altra història del país més obert culturalment del món; més sarcasme, que deixarem per un altra ocasió i que la majoria que llegiu en este idioma coneixeu.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *