Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
26 oct. 2020
Música

Antologia de la coentor italiana

La coentor és una paraula valenciana molt nostrada. Quan es parla de la dificultat de la traducció, es parla d’aquestes paraules, tot i que la majoria de les vegades només que es tracta d’un subterfugi per poder amollar una dosi oportuna de pedanteria. Sí, d’acord, però és que coentor és un concepte quasi impossible de traduir. Fins i tot d’explicar. Com ho faríem? Si ets valencià, saps què vol dir. Si no, no serà fàcil que ho entengues. Això és aixina.

Ara bé, com a gran paradoxa, una de les cultures que més ha excel·lit en la pràctica de la coentor fins a establir-la quasi com a disciplina nacional és la italiana. Siga per germanor mediterrània, per colonització cancelleresca o pel que siga, la realitat és que els nostres veïns de mar no tenen rival, quan es tracta de fixar fites insuperables en el noble art de la coentor. Veiem-ne uns quants exemples.

Comencem amb Franco Battiato perquè ens il·lustra a la perfecció allò que volem explicar. No es tracta de citar un parell de cantants de música de merda i deixar-ho córrer. No, no és això del que parlem quan parlem del noble art de la coentor: l’obra ha de moure’s en les zones grises i plenes d’ombres que hi ha entre allò sublim i l’excreció més pudenta. Ha de tindre qualcosa, però. Què de tot? Ni idea. Allò indefinible. Coentor, de fet.

Per exemple, Franco Battiato és un geni. D’això, no n’hi ha cap dubte. Per això comencem amb ell. Perquè, a més a més, la llista anirà degradant-se més i més i més. Ara bé, Battiato també és, al mateix temps, un plaer culpable. No és que es moga en aquesta línia finíssima, és que hi viu.

Battiato és el perfecte exponent del postmodernisme musical. A començament de la dècada dels 1970 va publicar mitja dotzena d’àlbums de música avantguardista i experimental. De molta qualitat i molt agosarada. Tan bona com críptica i inaccessible. Així com minoritària i subterrània. Fins que, de la mateixa manera que anàvem deixant pas a la dècada de 1980 i els antics revolucionaris soixante-huitards anaven alçant les jaquetes de pana a les golfes i vestint un nou hàbit de pragmatisme i cinisme, Battiato ens venia a dir que, bé, ja que, finalment, no faríem la revolució, almenys hauríem de fer una buona canzone di pop. Així doncs, amb els apocalíptics i els integrats d’Eco com a bíblia, Battiato va reduir la durada dels seus temes als tres minuts canònics i va conquerir l’èxit musical. S’acabava l’era d’aquari i començava l’era del senglar blanc.

Però -i heus ací el miracle i la mística de la coentor- sense deixar-se la identitat -i la dignitat- pel camí. Les cançons de Battiato -qui ha continuat, a més, fent música diguem-ne culta també- són tan delirants i demencials, com senzilles i ecomanadisses. En aquest vídeo de Voglio vederti danzare ens apareix explicant a uns beduïns que la seua missió és posar fi a la latinització de la llengua àrab per després fer uns passos de ball que ens abstindrem de qualificar mentre ens canta la quadratura del cercle: “Nei ritmi ossessivi la chiave / dei riti tribali / regni di sciamani / suonatori zingari ribelli“. I no és això el que ara ens fa en la seua nova etapa musical? Ritme i melodia perquè vol veure’ns a tot dansar. Fins i tot a Irlanda del Nord.

Baustelle és un duo que podríem qualificar com a indie-rock i que ja porta uns quants anys i treballs a l’esquena. Els dos últims, un díptic conceptual i amb aires i estètica dels 1970 que porta per títol L’amore e la violenza. Baustelle ens il·lustra també com funciona açò de la coentor, perquè, tot i que la qualitat amb què ens facturen els seus discos és màxima, no poden evitar endinsar-s’hi de tant en tant, tant en estètica, com melodies, com també en ironies, en els terrenys de la coentor. Fet i fet, són italians.

Ara bé, el que més podem destacar dels Baustelle són les lletres. Com aquella de Il liberismo ha i giorni contati, que té un dels millors començaments de la història, amb el vers “È difficile resistere al mercato, amore mio“, que, si no l’hem inclosa com a cançó en la llista, és perquè encara n’hi ha un de millor, en aquesta altra: “La vita è bella, gli studenti hanno distrutto la città“. Efectivament, aquesta és una de les millors juxtaposicions de la història de la literatura universal. Com qui no vol la cosa, hi ha dues idees entre les quals s’estableix -sense establir-s’hi- una causa-conseqüència inapel·lable: “la vida és bella” i “els estudiants han destruït la ciutat”. La lògica més elemental del món: o a causa de o com a conseqüència de, però sí o sí, si la vida és bella, els estudiants han destruït la ciutat; o els estudiants han destruït la ciutat i, per tant, la vida és bella. Sublim.

[Com no puc tampoc estar-me -tot i trencar les normes- de citar aquest altre inici, de la cançó Colombo: Siamo architetti ricchi di Bel Air. E vecchie dive del noir. Abbiamo ville. Abbiamo cadillac. Ed uccidiamo per soldi come te“. Amen, com el títol de l’àlbum, a propòsit.]

Pino Daniele és un dels grans. A Nàpols podria arribar a rivalitzar amb Maradona, si això no fos pecat. Desparegut recentment, Pino Daniele va fusionar la cançó de la seua terra amb el blues, tot barrejat amb una qualitat tècnica impecable a la guitarra i la dignificació de la llengua napolitana, cosa que té un mèrit indescriptible, en aquelles latituds. Napule è és una de les cançons més belles que s’han escrit mai a una ciutat, una oda d’amor i odi, com no podia ser d’una altra manera, una obra plena de contrastos i contradiccions, com la seua mateixa essència: la de ser, en el fons, una excelsa obra de coentor.

Lucio Dalla és també un dels altres grans cantautors que oscil·len entre allò sublim i la caiguda a les més fondes profunditats de l’abisme. Cosa inevitable, tenint en compte que és italià. Sense anar més lluny, aquesta cançó, amb eixe riff de violí incofusible i el ritme de serenata, va saltar a la fama després de participar a la meca de la cançó italiana, això és, el festival de San Remo. (Com a incís, cal explicar que els italians tenen amb la cançó la mateixa relació que els americans amb el bàsquet: no solen participar a Eurovisió, perquè els sembla un insult que -en la teoria- San Remo hi estiga per sota en jerarquia -i cal dir, és clar, que tenen raó).

4/3/1943 -que és la data de naixement de l’autor- portava per títol Gesù bambino, però als organitzadors de San Remo els semblava poc respectuós amb la institució més italiana de totes: la santa mare església. De la mateixa manera que ho era el vers “e anche adesso che bestemmio e bevo vino, per ladri e puttane sono Gesù Bambino“, que es va haver de canviar per “e ancora adesso che gioco a carte e bevo vino, per la gente del porto mi chiamo Gesù Bambino“. Jocs de cartes o blasfèmies; lladres i putes o gent del port, la història és la mateixa: la del fill d’un soldat aliat i una mare adolescent. Reconeixem-lo: és molt bona. Sense cap però.

Lucio Battisti va formar duo creatiu amb el lletrista Mogol, i varen firmar una de les millors obres de la cançó popular italiana dels 1970. Aquesta afirmació es podria sostindre i argumentar sense cap matís ni excusa, però, és clar, estem parlant d’unes coordenades concretes en què això és quasi impossible. Escoltem quan entren els cors a partir del minut i poc i que ja quasi no se n’aniran, fent el clímax a partir del tercer minut: coentor italiana en essència. Era inevitable. Sí, és gran, la cançó. Però… però en cada moment estem desfilant pel segat i tenim pànic que xafem on no toca. Inevitable, en efecte.

Rino Gaetano va entrar a l’Olimp per la porta que hi entren els mites: per la de la mort tràgica abans d’hora. Prèviament, però, havia deixat una obra que, tot i ser d’ambició i vocació popular -i la majoria de les vegades també populista-, és d’una qualitat innegable. Si tenim en compte aquests paràmetres i els creuem amb el més important de tots -que és italià-, és impossible demanar-ne més. Gaetano és més recordat pel seu èxit de San Remo de 1978 -pocs anys de la seua mort-, Gianna, una cançó d’aquelles per cantar deixant-s’hi el lleu quan la festa i la nit s’han acabat i visca la vida. Tanmateix (i tot i que, si cliqueu en el vídeo que adés vos hem enllaçat, veureu que és un exemple sublim de coentor italiana), ací l’antologuem amb un títol que no té cap tipus de discussió, ni de manera metafòrica ni literal tampoc: Mio fratello è figlio unico.

Ací ja comencem a xafar terreny pantanós. Antonello Venditti seria la banda sonora del soixante-huitard demagògicament -i cínicament- integrat en el sistema, amb eixa estètica de vocació obertament berslusconiana. Tot i això, la força d’aquests tres acords de Sotto il segno dei pesci (sí, ens conta les vides de fills diversos del 68 que només volien que “amore e unità per noi“) és tan implacable i contundent com també és cert que Venditti és un gran autor de cançons. I no és tan roín com l’hem pintat, que som massa radicals, tot siga dit…

Gianni Morandi no és un cantautor, com fins ara havíem antologat, sinó que es tracta d’un intèrpret, un cantant. De fet, ací l’antologuem amb una cançó -i un àlbum- que és una excentricitat en la seua obra. Són els 70 i, per tant, el rock progressiu és la moda. Fixeu-vos en els arranjaments. A mi, personalment, m’encanten. I la lletra? Amb eixa història? A mi, personalment, em torna a encantar. I eixos mites que sembla que vulga tornar a conquerir el llunyà oest. Era la moda, era el que demana el públic llavors.

I -atenció-, també li varen agradar molt a un cantautor argentí d’origen italià (valga la redundància), que la va versionar i traduir al castellà local com a La caza del bisonte. Que per què explique açò? Perquè a qui li va agradar aquesta altra versió fou a Antonio Vega. I, sí, ja ho heu endevinat també: una de les millors cançons de la història del pop-rock espanyol és un saqueig sense escrúpols. Pura i dura història d’Espanya, al remat.

I ara sí que hem arribat on volíem arribar. Ara sí que ja no hi ha excuses. Ací ja no estem parlant d’una obra artística que s’endinsa en els misteris de la coentor, no. Ací estem ja parlant de coentorades, que és un altre terme impossible de traduir. Les castanyes són importants. I el nivell, de cadira elèctrica. Però ací la coentor es manifesta de manera sublim en moments que han anat tan lluny que acaben per quasi transformar-se en mites. Per exemple, aquest giardino proibito, que després de contar-nos que li ha posat les banyes a la dona amb la millor amiga -però, això sí, sempre pensant en ella (i ella vol dir -segur- la interlocutora que en aquell moment tinga davant)-, i que li demana perdó i li torna a reiterar el seu amor etern, aporta la matisació de cinisme més criminal de la història: “scusa tanto / se la vita è così: / non l’ho inventata io“. Això: coentor italiana destil·lada en la seua millor essència. Hem entrat en el reialme de les coentorades, però per la porta gran.

Per entendre la grandesa de Nicola di Bari, potser caldrà explicar què se n’ha fet; perquè, després de la seua fama en els anys 1970, no se n’ha tingut massa notícia. He de confessar, però, que vaig estar a puntet a puntet d’anar a veure’l al Gran Teatre d’Elx, desembre passat (i a Sandro Giaccobbe també: poca broma el cartellàs). El nivell de coentor -com de caspa- seria dels que posen en perill la capa d’ozó.

Però, és clar, què se’n pot haver fet d’algú que ens explica que no té cap culpa que el seu cor siga com un zingaro? Doncs haver acabat amenitzant timbes mafioses de la serra madrilenya, per exemple. Així, després d’eixe arpeggio de la guitarra del començament, a quina conclusió es pot arribar? Que, tot i que eixe cor trobe el prat més verd que puga existir, s’aturarà i abandonarà el nomadisme? Doncs, com cantava Nat King Cole i podria parafrasejar Giaccobbe, chi sa? Scusa tanto

En realitat, si ho analitzem fredament, tota la música popular italiana podria ser un compendi filosòfic i enciclopèdic de la dicotomia entre la realitat i el desig. Que sí, que tens raó, però… scusa tanto, la vita è cosí: non l’ho inventata io. Ara bé, si pose aquesta cançó és per exemplificar aquesta dialèctica com a tensió entre oposats, entre la projecció de l’ideal i la prosaica realitat. I tan pedant com ha quedat açò -i contradictori-, m’explique.

Comencem: “Se il nostro amore è / un altro fallimento / non me la prenderò con te, con lui / né con il vento“. Efectivament, Bella no només porta els cabells com els Jacksons (a més d’una estètica amb la qual podria passar com el wannabe de interior tècnic i amb dribbling i arribada, però que es queda com a central que reparteix estopa en la Itàlia més vocacionalment catenaccista mentre li explica a Cruyff que sí, que la pilota passarà, però ell no), sinó que, a més, es reivindica com a idealista pragmàtic: a quin boggie han de culpar en la bota, xe? No, a mi em sembla tota una declaració de realpolitik això que ni tan sols li buscarà raons al vent, perquè, si adés et comprava, ara no et venia (entenem que ni per tots els camells del món, és clar). Com em sembla mític això que “d’acord, que no et pots morir d’amor, però que, vaja, que jo me’n muir“. Quina és la realitat i quin el desig?

I amb Riccardo Cocciante ho deixarem. Perquè anar-hi més enllà sí que ja seria nociu per a la nostra salut mental. Més encara, per si no en teníem prou. En tot cas, aquesta cançó ho té tot. Per començar, si fins ara ens havíem mogut en els paràmetres de la diguem-ne masculinitat tòxica pròpia de la Mediterrània -i que té el punt neuràlgic a la península itàlica-, ara ja passem directament a la masculinitat fukushima. Bella senz’anima és una narració enciclopèdica de tots els tòpics de la misogínia de la cançó lleugera, que podrien rivalitzar fins i tot amb Jaume Roig, si al nostre clàssic li haguera pegat per agafar un micròfon.

Ara bé, aquesta cançó també és una producció canònica de la peça coenta italiana. Comencem piano, però -ja des del primer compàs- intuïm el crescendo amb què es construirà la cançó. Així, arribarem al clímax amb el cantant traient el lleu per la boca i maltractant amb determinació les cordes vocals, mentre maleeix aquella mala peccora amb cors femenins de fons. La lletra és, senzillament, per dictar presó d’ofici i sense fiança.

Però en la música hi ha més que eixe mateix ofici -o fiança. Els arranjaments són d’Ennio Morricone, que no necessita més presentació. Prèviament, Cocciante havia un parell d’àlbums en la línia del rock progressiu, que era la moda llavors i que ha Itàlia va tindre una de les escenes més fèrtils del món. I és que en aquella època calia saber música per triomfar… en la música. Més tard, en una altra d’aquelles combinatòries increïbles, Cocciante signaria un àlbum conceptual (el concepte, però, és francament lamentable: més masculinitat fukushima): Concerto per Margherita, amb Vangelis fent-se càrrec dels arranjaments i la instrumentació. Al·lucinant. Però, fet i fet, ens ve a provar un dels axiomes de la doctrina coenta: la merda de segons quines èpoques i coordenades fa molt millor olor que les delicatessen de segons quines altres. Això és aixina.

Articles relacionats

2 Comentaris

  1. Antologia de la coentor italiana, vol. 2 – (…) a cau de lletra

    […] de publicar-ne el primer volum, les masses es varen alçar enfervorides demanant que continuarem amb més exemples de la coentor […]

  2. La fàbrica de la coentor italiana – (…) a cau de lletra

    […] açò, és perquè fa poc vaig descobrir que una gran part de la cançó italiana era coenta, i la culpa del descobriment la té Ricard Chulià, que és qui va deconstruir algunes cançons que, fins aquell moment, jo considerava normals i […]

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *