Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
21 gen. 2021
Música

Antologia de la coentor italiana, vol. 2

Després de publicar-ne el primer volum, les masses es varen alçar enfervorides demanant que continuarem amb més exemples de la coentor italiana. I nosaltres, com a bons estrategues de la finestra d’oportunitat i els significants buits dins de la hipòtesi populista que som, no podíem defraudar. Així que heus ací que continuem la nostra voluntat antologadora.

David Bowie – Ragazzo solo, ragazza sola

Comencem amb una bona sorpresa: la versió en italià de Space oddity pel mateix David Bowie. Si bé les versions en diverses llengües de les cançons de l’època eren ben habituals (una pràctica curiosa sobre la que algun dia tornarem, perquè té implicacions ben interessants), certament no és tan normal trobar-nos amb Bowie dedicant-s’hi.

Però, si ens hi fixem bé, no hauria de ser tan estrany. La cançó original ja tenia eixa estructura de tornada in crescendo i càstig infinit de les cordes vocals, que podríem definir com de vocació sanremista. I, pel que fa a les pintes, potser no hi hauria desentonat tampoc.

Ara bé, aquesta versió no és que estiga més perduda que un peix fora de l’aigua, és que és radicalment absurda. La lletra de Mogol (un habitual de la cançó amb ínfules de l’època, de qui ja vàrem parlar perquè féu tàndem amb Lucio Battisti, però que, sense cap mena de dubte, era una autèntica institució) és un autèntica caguerà de bou que quan plou s’arremulla. Si la lletra anglesa original té gràcia -i més encara en el context de la cursa espacial-, aquesta té tots els tòpics més tronats de la cançó italiana de xic coneix xica i, a més, ni tan sols quadra. Un horror.

La recuperem ací, però, perquè aquesta escena de l’última pel·lícula de Bernardo Bertulucci sembla que acaba per redimir-la. No és que siga res de l’altre món, però sí que està ben trobada. El film és, a més, molt recomanable: basat en la novel·la del mateix títol (Io e te) de Niccolò Ammaniti (un dels autors italians més en forma), compta també amb la participació de l’actriu Tea Falco, qui fa un paper espectacular en la sèrie 1992, vertaderament imprescindible. Bisogna salvare la repubblica delle banane.

Adriano Celentano – Pregherò

La dualitat i la contradicció de l’home: una pinta de macarra d’aquells que el primer que fan és començar a assetjar tot allò que porte falda tan prompte com acaben de baixar del creuer, ja siga animal, vegetal o mineral; uns tirants portats amb menys decència que Pedro J. Ramírez, i, mentrestant, de genollons, ens adapta Stand by Me de Ben E. King de manera que passe la censura del Vaticà preconciliar. Celentano es lamenta que no entén perquè tu la fede non hai, i nosaltres no podem pensar cap altra cosa que no siga que ho entenem perfectament.

En açò -com en tantes altres coses-, valencians i italians estem molt més que agermanats. Més de dretes i d’Església que la mare que ens va parir, més poc fiables a l’hora de gestionar la cosa pública que un venedor de cotxes usats, però amb una pocavergonya sideral que té com a divisa que “dels pecats del piu, nostre senyor se’n riu”. I, per descomptat, amb un heteropatriarcat en vena que condemna a l’infern la continuació de la dita, que els pecats de la xona, nostre senyor no els perdona. Sí, John Lennon també en féu una versió, de Ben E. King, en l’època. Però què era, comparat amb açò? Tu la fede non hai. Ma se tu lo vorrai, crederai. Ausades que sí.

Equipe 84 – 29 settembre 1967

El miracle econòmic italià va permetre moltes coses. Entre elles, que hi haguera una certa burgesia que podia passejar-se de tant en tant per Carnaby Street. Aquest devia ser el cas d’Equipe 84, un nom que en els anys seixanta podia semblar com una data així com molt llunyana i molt futurista. Si veiem les guitarres (prou inversemblants), les vestimentes i les patilles que deixen Curro Jiménez com si fóra Marcelino pan y vino, podem interpretar que, de no ser per la lletra en italià, això podria estar sonant perfectament en el swinging London.

Ara bé, cal trencar una llança en favor dels Equipe 84. La melodia té eixe aire de cançó italiana de San Remo, però té també unes modulacions que la fan molt original i uns canvis i unes tonalitats que són arriscades i no gens comunes. I és que és coenta, sí, però també és bona. Les coses com són.

I Dik Dik – Il primo giorno di primavera

Fem click al play i… A Whiter Shade of Pale! Més enllà del nom infame del grup (I Dik Dik… ma che cazz…!), com explicàvem, el miracle econòmic italià en base a la rajola i al turisme (com ací, vaja) de la postguerra va tindre algunes coses positives. I és que la música italiana va estar en aquella època prou al dia -o fins i tot més- de les avantguardes que es feien al món. Atenció a l’escena del Rock Progressiu que s’hi va donar. Per això serà matèria d’una altra raccolta.

Ornella Vanoni – L’appuntamento

Sona la inevitable orquestra i els inevitables violins. I llavors comença aquell arpeggio de guitarra que és calcat a aquell altre del cuore zingaro que vàrem veure (o viceversa) i que serà -també- la columna vertebral d’aquesta cançó. La Vanoni ens explica que l’ha cagada tantes vegades que ja sap que la tornarà a cagar, però que tant hi fa. I sí, la torna a cagar. Tots hi hem estat. Això és així. Una lletra ben tòxica, marca de l’època. Però amb eixa veu i manera de cantar lànguida que ens sedueix. Com el crescendo de violins just abans de la tornada, que és 100% coentor italiana. Després torna a entrar la mateixa guitarra i té un je ne sais quoi que és allò que estem ressenyant ací.

Fausto Leali – A chi

Comença amb un crit a capella, directament in media res, i tot seguit s’agafa fort l’orgue, que deu de ser un hammond acabat de portar de Londres o els EUA. Continuem amb el miracle econòmic italià. “A chi sorriderò, se non a te“. La lletra és canònica: amor romàntic, més tòxic que una fuita de Fukushima. Però, tot i que hi ha versió d’aquesta cançó en veu femenina, des de la perspectiva masculina no acaba de ser el mateix, ja que no es transforma en un sirventés a la mala peccora més misogin que un Jaume Roig borratxo, com és el 99,9% de la música italiana de l’època.

Ací ell es troba derrotat i resignat, així com completament abatut i pegant-se cabotades contra el mur de les lamentacions. En la versió de Mina, per exemple, ho veiem d’allò més normal del món, amb la distribució dels rols de gènere. No estem parlant que açò siga una prèvia de la segona onada feminista, ni molt menys, que té trampa, és clar. Però tot ens porta a recitar els versos de Pavese: “verrà la morte e avrà i tuoi occhi“. Fem-hi referències creuades i imaginem que és millor del que és, que és un joc ben divertit.

Mina – Non credere

Una prèvia: quan parlem de coentor italiana no parlem únicament de música italiana d’una certa època. Vull dir, hi ha moltes coses que no hi apareixen perquè són directament infumables, sense cap tipus de gràcia possible. De la mateixa manera, n’hi ha moltes altres que són bones sense cap però. Ni les unes ni les altres entrarien en aquesta categoria. En aquest sentit, una pregunta molt legítima respecte a la primera selecció era la que feia referència a per què no hi apareixia Mina. Doncs senzillament per això: perquè Mina és molt gran. Sí que podria entrar en els paràmetres de la coentor en molts aspectes -i d’això en parlarem ara-, però no tenim cap altra cosa que no siga maximum respect envers Mina. Això és aixina.

Aquesta cançó és una destil·lació de l’amore made in Italy en la seua pròpia essència. Un triangle en què tothom acaba morint, perquè, com si foren un mecano, les peces no acaben d’encaixar en les combinacions adequades. O, dit d’una altra manera, si connectes les pinzes de la bateria del cotxe al revés, acabes sofregit. Com Mina & Co.

Bàsicament, la protagonista ens diu que el seu estimat està amb una altra per a qui només és que un “giocattolo“, el “capriccio di un attimo“, però que per a ella és la “vita“. En aquest sentit, no deixa de ser tot també una miqueta racional. Si ella l’estimara a ell de veres, doncs què hi farem. Patirem (més que el de Kennedy) i morirem, que per a això estem. Però és que “lei non ti ama“, i, clar, no vol veure’s en un espill a ella amb el rostre d’ell tallant-se les venes per l’altra, que no té veu ni vot en tota la cançó, tot siga dit. No sé, vénen ganes de fer els cors en la tornada amb un “date cuenta, amiga” urbi et orbe.

Vasco Rossi – Albachiara

El segon classificat dels quarts de final de la lliga d’imitadors d’Elvis de l’Emília-Romanya va espolsar-se la seua eliminació amb la justificació que els jutges li tenien mania a la seua al·lopècia incipient, quan Turquia encara no havia descobert Erdogan. Tot i això, es va deixar la melena que li creixia pels costats i va canviar la jaqueta per una camisa de llenyador després d’escoltar grunge. Per a la posteritat va quedar aquesta Albachiara, amb un bon solo de guitarra, certament. Més tard ja varen vindre els xandalls i l’atrezzo de qui et demana diners -teòricament- per al bitllet del metro al Xenillet. El moment sublim d’aquest vídeo és quan es presenta dient que abraça tota la gentada que hi ha (que no n’és poca, certament) en l’arena, que els abraça a tots. I matisa: anche gli uomini. Però senza frociate, Vasco.

Ligabue – Certe notti

Ligabue és com Vasco Rossi, però després d’un viatge a Turquia. El melenas, el terror de las nenas. O eixa mirada que fa, que no saps si és de deixar-la embarassada ipso facto o de furtar-li les arracades. Ara bé, “certe notti, la machina è calda” és un bon començament. Les coses com són. La resta acaba rodolant com més va més costera avall. Però, vaja, és normal en certe notti.

Eduardo Vianello – Guarda come dondolo

El miracle econòmic italià -que és quasi una obsessió en aquesta entrada- està enlairant-se després de la dura postguerra i el neorrealisme. Les bicicletes donen pas als descapotables, però els lladres continuen, en tots els sentits. Tenim l’economia de mercat, la bombolla immobiliària i el turisme. I, és clar, el twist. A Pablo Iglesias ja li haguera agradat protagonitzar la mítica pel·lícula Il sorpasso, però no faria de Vittorio Gassman, sinó de Jean-Louis Trintignant. Com déiem, ja no furten bicicletes, sinó caldo per omplir el dipòsit. El final moralitzant hi és, per descomptat. En realitat, no estem davant de cap altra cosa que no siga el programa polític de la DC. I no, el PC no va fer-hi il sorpasso mai.

Articles relacionats