Algunes vegades passa que una cançó et sorprèn perquè, de sobte, et colonitza i t’esgarrifa, començant per la pell de gallina al final de l’esquena, ascendint per la columna vertebral i eriçant tot el trajecte que recorre, des de les oïdes fins als budells. Passa com quan passa un sisme, o una tempesta sobtada que ennuvola el cel i et capgira el dia. Segurament m’ha passat moltíssimes més vegades a la vida, però en recordo especialment tres.

Fa ja molts anys, estava a l’oficina on treballava i la veu d’Antony & the Johnsons em va crear instantàniament al cap la imatge d’un ésser de llum, d’un altre món, o potser d’aquest, però encara no malmès per la prosa de la quotidianitat. Aquella veu, aquella música, em van fer sentir compassió infinita per aquella persona estranya i capaç de tanta bellesa. Jo també vaig desitjar que hi hagués algú allà fora, per ell, per mi i per totes les persones que espurnegen intensitat.

Convulsa i corprenedora, l’experiència del directe de Maria Arnal i Marcel Bagès al Teatre Romà de Sagunt fa dos anys em va dinamitar per dintre com ho hagueren fet vint mines en filera, trepitjant-les una a una. I esclatant en llàgrima i víscera, vaig plorar en aquell seient incòmode, des del qual no m’arribaven els peus a terra, tot allò plorable que guardava als racons més amagats.

Però, segurament, la vegada que recordo amb més claredat va ser amb ‘Trèmolo’, un poema d’Hèctor Serra musicat per Novembre Elèctric. Em va saltar a la ràdio quan À Punt encara estava en proves i la veu de Yeray Calvo xiuxiuejant les paraules del poeta valencià va tenir el poder suficient per captar-me’n l’atenció plena i deixar-me un record totalment corpori i palpable d’aquella primera vegada. Fa anys ja -i, de fet, podrien semblar segles-, però recordo amb total claredat on estava, què estava fent i com em vaig sentir. Els actes d’amor són com els terratrèmols, diu el poema de Serra, i no puc estar-ne més d’acord. Les cançons també són terratrèmols.

Els terratrèmols són el resultat de l’alliberament brusc d’energia acumulada pels desplaçaments i les friccions de les diferents plaques de l’escorça terrestre. Retrunyen, sacsegen. Els actes d’amor són explosions d’energia que ens esclaten a dintre, reboten i sovint ens descol·loquen tots els estrats del nostre ésser. Commouen i amplifiquen. Res més profundament convuls i transformador que l’amor que arriba i t’ho capgira tot. Res més de veritat que un terratrèmol, que trenca el sòl i fa noves muntanyes i et redueix al que sempre has estat, un ésser minúscul que no té res, corprès per la natura. Esdevenen rèplica d’antiga rèplica. Res més real que l’amor, que sembla oli surant per damunt de tota l’aigua, com si de sobte no importés cap altra cosa. Els terratrèmols i els actes d’amor ens tornen al nostre estat més bàsic, essencial: la carn sangosa i bategant.

I quan passen, quan la pols s’assola i la terra s’atura, quan la taquicàrdia minva i el rellotge torna a moure’s calmadament, ens preguntem si ha estat real, si va succeir, si el sacseig va ser tan salvatge o només ens ho va semblar per un instant. La sort o la dissort és que ens queden els canvis del nostre paisatge, els accidents geogràfics acabats de nàixer, les fractures i les esquerdes, com a prova del tremolor, irreal però innegable. Perquè si no ens remou per dintre, potser no val la pena. I després, ens queden també les cançons, per reproduir els terratrèmols cada vegada que baixem l’agulla.