Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
26 oct. 2020

Fa uns dies, em deia una amiga amb gust per l’astrologia que els eclipsis dels últims temps, més la influència d’Urà, ens han provocat a les personetes sensibles unes setmanes o mesos de moltes lluites internes, de canvis i imprevistos. Vaja, i nosaltres que pensàvem que era pel virus. En qualsevol cas, això de sentir-se en trànsit es veu que es porta i que no sóc tan especial. Una altra cosa és què en fem cadascú, d’aquest trànsit: si fluim, si ens hi resistim, si ho interpretem com una tragèdia pròpia o si ens ho prenem a riure.

Perquè en trànsit, si hi penses, sempre estem. Ja ho deia un grec d’aquells antics, Heràclit, que res és permanent excepte el canvi. Ningú està permanentment igual i al mateix lloc. Estem en trànsit i poques existències transcorren sense sorpreses ni sobresalts. Ens passen coses i també les fem passar, però estarem d’acord en que algunes èpoques tot sembla més inestable i provisional. Sembla, que no vol dir que ho siga realment. La realitat és que provisional és tot: tot es mou, generalment endavant, i hi ha coses que ocorren cíclicament, com les sequeres, els terratrèmols, les pandèmies, els desamors. I enmig d’aquest bucle planetari, l’eixam d’éssers molestos i destructors seguim fent els nostres caminets i recollint molles de pa, fabricant mòbils i pensant maldats.

Allò únicament immutable de la vida és que transitem i col·lidim, com protons agitats, que molt en el fons és el que som. Ens estimem i ens odiem sense solució de continuïtat. No sabem què volem ni què busquem, depèn del dia. No aprenem una merda. No canviem en absolut i tampoc sabem qui som. Ens decebem, patim. Esperem coses que no arriben.

Així que almenys, podríem riure.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *