Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
14 juny 2021
Literatura

En defensa de les causes perdudes

Per molt que mire cap enrere, no recorde si mai he anat amb qualsevol cosa que haja guanyat. Causa, correspondència, conseqüència, ideal, música, cinema o, fins i tot, cromos. Sempre perdent. Amb el futbol també, per descomptat. Si guanyar és la concreció més elevada de la supremacia dels valors dominants d’una època, lògicament, havia de sospitar-hi, per força. El que siga, però guanyador, no podia ser bo. Si per una alineació fortuita i còsmica dels astres resultava que el guanyador era jo, alguna cosa devia haver fet malament. L’èxit és, paradoxalment, la confirmació del fracàs.

El futbol, però, és la causa o conseqüència (l’esport) més guanyadora com a tal que hi ha al planeta Terra. Tanmateix, això també representa que les derrotes són més glorioses dins d’aquesta disciplina. El futbol és, com ens explica el filòsof anglés Simon Crithley, un escenari i una pràctica social la dimensió més sagrada de la qual és l’estupidesa. Ara bé, tot seguit hi afegeix que no hi ha res de roín a ser estúpid. I és absolutament de veres i no hi ha res més estúpid que pensar que s’hi està per damunt, d’aquest mal en el qual hi ha tant de bé. El futbol és, doncs, també la religió del nostre temps.

Així, he de confessar que sempre m’he sentit molt atret davant de la dimensió mítica i absurda del futbol. El meu gran déu, com no podia ser d’una altra manera, Diego Armando Maradona. No hi ha res més fascinant i més sublimment derrotat i humà que els altars de veneració que es poden trobar amb la seua figura a Nàpols. No hi ha una caiguda en la desgràcia més gran de l’ídol que veure el Maradona dels últims anys. I no hi ha res més gloriós en la vida terrenal que continuar adorant-lo com a déu totpoderós en aquestes circumstàncies.

També he de confessar, però, que, possiblement per aquestes mateixes circumstàncies, no m’he sentit atret mai pel València Club de Futbol. També és de veres que no li he tingut mai quimera, cosa que és molt pitjor encara: la més menyspreadora indiferència. El València és l’equip hegemònic de les meues latituds vitals (àrea metropolitana del cap i casal) i, al mateix temps, sempre l’he vist com transmissor d’uns valors que he considerat lamentables. No el tòpic que veu en aquest equip un seguit d’apologies de la coentor més espanyola i dretana a la “llevantina de vocació manera” -que també, per què negar-ho: és la imatge que el club s’ha treballat molt transmetre-, sinó de qui no assumia el seu lloc al món i es pensava que formava part d’una classe superior a qui agraïa totes les agressions i frustracions de què era víctima.

El València victoriós que va coincidir amb la meua adolescència fou el de Benítez, un equip de joc infumable, que no seduïa amb els seus títols ningú més enllà de qui ja en sentia els colors; tot el contrari -ara bé, és de veres que la comparació no és gens justa- que el Barça de Guardiola, el qual feia goig que et golejara, fins i tot (les coses com són). El València sempre ha sigut un equip antipàtic, per a mi, en aquest sentit. Puc admirar -i admire, de fet- el meravellós anacronisme d’un Athletic, la gloriosa absurditat i vocació inapel·lable d’un Osasuna, el mite irracional d’un Alcoià…

Sobretot admire el cruyffisme, la vertadera filosofia que val la pena del període entre segles XX i XXI, que diria que és completament antagònica al València CF. L’única etapa en què s’hi va poder acostar va ser quan va fitxar Romário com a davanter centre. I va acabar com va acabar.

Per això, en veure i interessar-me per aquest llibre, de seguida vaig pensar en les causes perdudes. Perquè entendre el València CF amb un punt d’admiració que quasi podríem qualificar d’ironia post-moderna, tal com admirem la resta de discursos i històries associades a aquesta altra visió del futbol, és una autèntica causa perduda.

Però eixa causa perduda és la que ha abraçat Vicent Flor a l’hora d’encarar la redacció d’aquest llibre, com també és la que canta el grup valencià Tardor en la seua celebració musical del centenari del club. Una cançó que naix de la voluntat de fer les coses nosaltres mateixos [“és això el que ens fa grans” no és una autèntica i vertadera causa perduda?], tal com diu la lletra, perquè l’himne oficial no ens representava, ja que era només en castellà. Així que ho hem de fer pel nostre compte. I resulta que un dels grups del moment de l’escena valenciana fa perquè vol tot això i el club no en fa ni cas. Li fan la faena i la menysprea. Cosa que explica que hi ha moltes més coses que no el capitalisme que expliquen la nostra societat.

El text, però, no és una crònica apassionada, tot i que en tinga part, d’això, quan l’autor ens explica d’on ve la seua identificació amb el club; l’objectiu del volum és fer una anàlisi sociològica de què representa el món del futbol i quines implicacions de tot tipus té en el nostre món. Seria molt naïf, de fet, pretendre que no és un dels espais simbòlics de més pes en les societats contemporànies. Si la sobirania tradicional d’un estat s’identificava amb una llengua, un exèrcit, una moneda, en aquest temps de globalització la nacionalitat o la regionalitat té en l’equip de futbol un dels representants d’aquesta nova tríada.

En aquest sentit, la tesi de Flor és tan inapel·lable com dura en el fons. Els i les valencianes ni tan sols hem creat un equip de futbol que ens representen almenys en la nostra regionalitat hegemònica, però no n’hi ha cap altre que estiga en disposició de fer-ho que no siga el València CF. En aquest sentit, com en tants altres, però, podem dir que estem en una fase de construcció d’identitat que no ha assolit ni tan sols la “comunitatautonomista“. Això, ens agrade el futbol o no, ens agrade el VCF o no, és una llosa per a la nostra identitat política valenciana. Negar-ho o plantejar-ho en uns termes alternatius, no seria realista.

Segons les dades de què es diposen, els equips valencians representen el 4% de les preferències futbolístiques de la ciutadania de l’Estat espanyol, quan els i les valencians en representem quasi l’11% de la població. D’aquest 4%, cal deduir que el VCF suposa la gran majoria, però no és gens agosarat deduir que la seua distribució territorial dibuixa de manera gairebé perfecta l’àrea d’influència metropolitana del cap i casal. És fàcil imaginar que hi haja seguiment del VCF a Oriola? Segons el cens de penyes, a Callosa de Segura n’hi ha una. A Sax, una altra. No està malament, però una flor no fa estiu.

La resta d’equips valencians, però, no superen el seu àmbit d’influència més bàsic. Les penyes de l’Elx i de l’Hèrcules no arriben més enllà de la seua redolada. És tan fàcil trobar una penya del VCF a les Marines o el Comtat que no imaginar que hi puguen existir dels altres equips “provincials“, cosa que ens demostra una cosa -almenys- positiva: si bé és cert que la “regió” valenciana és complicada, l’alternativa que l’espanyolisme posa damunt la taula és més falsa encara. És a dir, el subterfugi de la “provincia de Alicante” no existeix més enllà del cos funcionarial de la Diputació i els quatre interessos econòmics de l’Eixample alacantí. No existeix res que es puga dir “provincia de Alicante” més enllà de tota la força coercitiva -que no n’és poca- que té una divisió administrativa estatal. El Vila-real té la mateixa història: ha arreplegat la distribució que tenia el Castelló amb un intercanvi provocat per la diferència de trajectòries futbolístiques.

És a dir, mirat tot ben mirat, el vertader problema futbolístic -si és això pot existir- que tenim els i les valencianes és que és que la majoria no segueixen equips valencians. Si no era fàcil imaginar una penya del VCF a Oriola, ho és -i molt- imaginar-la del Reial Madrid. Com tot, no? O és que no som en general una causa perduda? Com veiem, el futbol ho explica tot, ben mirat..

Articles relacionats