Podria fer-ho d’una altra manera, podria informar-me’n a la xarxa, llegir ací i allà o buscar d’una manera o d’altra. I és que això també ho faig, és clar. Però com de veres m’agrada és com sempre. Viatges a una altra ciutat, vas a una botiga de discos i preguntes. I la conversa que hi tindràs és també part de l’experiència de gaudir amb la música.

Això vaig fer a Viena. Vaig preguntar per les bandes que estaven sonant llavors, que foren locals, que cantaren en alemany, i a veure què n’hi havia que segurament no havia arribat ací. Que em recomanàs coses el botiguer (res de cadenes, grans superfícies) i ja veuríem com sonaven. Entre un parell de propostes més interessants i més del meu gust, me’n va recomanar una que llavors no feia més que sonar a la ràdio austriaca una vegada i una altra: Wanda.

Amb Bologna, aquest grup va trencar totes les llistes d’èxits al país. Músicalment és tan senzill com ortodox: un parell d’acords, un posat gamberro, però amb un so molt amable, unes lletres que no són ni críptiques ni fosques ni massa destacades… i una tornada molt encomanadissa. D’acord. Llavors per què dimonis Wanda estaven catalogats com a “Indie Rock”?

Molt senzill. Perquè està cantat en alemany. L’anglès és un estàndard tan incontestable de la música popular que una proposta esdevé alternativa simplement perquè no està cantada en aquell idioma. Ara bé, no deixa de ser açò mateix una manifestació més del tot i, per tant, té el mateix sentit que qualsevol altre aspecte. Wanda era completament mainstream a Àustria com alternatiu a València.

I de tornada a casa nostra, Tardor acaben de publicar el seu quart llarga durada –El mal pas-, que agafa el nom d’una platja de Benidorm, on els podreu trobar en cas que s’acabe el món, esdeveniment que ara com ara no és gens descartable, si tenim en compte que mitja redacció de Las Provincias està infectada de coronavirus (valga la redundància).

Es tracta d’un nou pas de la banda valenciana, que de cap de les maneres ha estat en fals, per seguir amb la paràfrasi inevitable del títol. Ans al contrari. És una proposta que segueix el mateix camí que les anteriors, però que aporta nous arguments de maduresa musical per al quintet.

En aquest sentit, cal destacar que és el primer disc que es produeix el grup ells mateixos, i cal dir que això no ha suposat cap entrebanc per a la creativitat o el so que volien desenvolupar, com es podria témer d’una podrucció novella. Ni de bon tros. L’elapé sona exactament com l’oient creu o intueix que els Tardor voldrien que haguera sonat o tindrien en ment abans d’entrar a l’estudi. Clarament, ha estat una aposta més que reeixida.

I no és que siga una proposta fosca i minoritària, no: té una vocació clarament comercial i majoritària. Lluminosa, acords majors, tornades amb pegada, lletres que parlen de la quotidianitat com a gran gesta heroica (aquell himne a la tríada sex, drugs & rock & roll que és Vull que comprem una casa…). Pensem en el primer senzill, Digne de recordar. S’encomana més que el maletït coronavirus. I hi ha el moment en què entra el solo de saxòfon i, com en aquella pel·li d’Alta fidelitat, sí, efectivament, se’ns apareix la imatge de Bruce Springsteen i ho veiem clar: “The Boss seal of approval”. Han aconseguit exactament el so que buscaven. Ens traiem el barret i fem una reverència, senyors i senyores.

Hi ha un univers paral·lel, doncs, en què un austriac qualsevol -però friki, inevitablement- va arribar a València en l’estiu de 2020 i va demanar a l’encarregat d’una botiga de discos del centre (i n’hi havia moltes més, evidentment) que li recomanara coses i li diguera què estava sonant ací. Com que els Tardor venien de tocar al Mestalla (Xe! Que aquests xics tenen una cançó per al centenari del València CF que es diu És això el que ens fa grans, coses més rares mos han de passar), li trau aquest nou disc.

I aquell austriac se l’emporta de tornada a Viena i fa un article parlant dels Wanda i de com de dimonis és que no tinguen més repercussió en general només pel fet de cantar en alemany. Perquè, per molts universos paral·lels que habitem, els perjudicis lingüístics semblen indestructibles.