El 25 d’abril de 1974 va produir-se a Portugal el que es va conéixer més tard com a Revolució dels Clavells i que va posar fi a la tirania feixista de l’Estado Novo. Per això, cada 25 d’abril hi ha moltes commemoracions de la data, com és lògic. I de la mateixa manera, a Espanya determinada esquerra aprofita també per fer visible algun dels seus rituals folclòrics. Ara bé, des que en conec la història, sempre m’ha cridat moltíssim l’atenció l’absència i oblit de determinats aspectes del 25 d’abril portuguès que varen ser absolutament centrals i claus i que a Espanya simplement no existeixen. Anem allà.

En primer lloc, cal posar en context què va ser i què no va ser la Revolució dels Clavells. En aquest sentit, el 25 d’abril de 1974 no va començar -com diuen alguns- la Transició portuguesa de la dictadura a la democràcia, prefigurant un any abans el començament de l’espanyola amb la mort de Franco, i entrellaçant-se els mateixos processos paral·lels entre els dos estats ibèrics més grans, com tantes vegades ha passat en la història. No, això no fou així. Per la senzilla raó que a Portugal no va haver-hi transició de res, sinó que hi hagué una ruptura, un trencament total i violent amb el règim feixista de l’Estado Novo. De la nit al dia s’havia acabat. No hi hagué cap legitimitat “de la Ley a la Ley”, tal com es va configurar a Espanya, amb criminals feixistes perfectament homologats a la nova normalitat democràtica. Això no vol dir que a Portugal no es donaren casos de càrrecs del règim resituats i reciclats. Clar que n’hi hagué, però ni amb la mateixa sistematització, ni quantitat ni, sobretot, legitimitat que a Espanya.

Per exemple, Francisco de Sá Carneiro és una figura clau d’aquella època. En 1980 és dessignat com a Primer Ministre, càrrec que no arribarà a ocupar ni tan sols un any, ja que mor en un accident d’aviació, envoltat d’estranyes circumstàncies. No obstant això, es tracta del primer polític de dretes amb adscripció partidista com a tal que ocupa eixe càrrec després del 25 d’abril. Uns anys abans, havia fundat el Partit Popular Democràtic, que després es transformaria en el Partit Social Demòcrata i que és encara avui en dia la referència majoritària del conservadorisme a Portugal. Sá Carneiro es podria dir que és la figura portuguesa homologable a Adolfo Suárez. Tanmateix, Sá Carneiro, tot i que no rebria el qualificatiu de ferotge opositor al règim, sí que té una trajectòria per la qual no se’l pot titllar de ser oficialista, més si tenim en compte les coordenades vitals de les que parteix: una família benestant de Porto i molt ben situada, que, a més, té lligams nobiliaris. La seua oposició és interna i light, diguem-ne, sent triat diputat a l’Assemblea salazarista com a independent i proposant-hi reformes democratitzadores. No estem parlant, és clar, d’un opositor d’esquerra radical, però és que és la figura que està destinada a crear i liderar el que serà el gran partit d’”ordre” del Portugal democràtic. Al costat d’Adolfo Suárez, Sá Carneiro sembla que porte barba i fusell al muscle. 

Continuem. En segon lloc, la Revolució dels Clavells va ser un alçament armat de l’exèrcit. Sí, una sedición, una rebelión, un quebranto a la legalidad vigente com nostre senyor i Fidel Castro manen i ordenen. A més a més, amb un programa de marcada orientació socialista. És a dir, Portugal va estar a punt de convertir-se -segurament més a prop i tot que Itàlia- en el primer país comunista de l’Europa occidental. Amb eixe objectiu és amb el qual una part de l’exèrcit, que es va organitzar com a Movimento das Forças Armadas i que es va popularitzar com els Capitans d’Abril, va derrocar el Govern i va tombar el règim feixista per la força. Aquell 25 d’abril de 1974 hi hagué violència i enfrontaments armats. El país no va caure en la guerra civil i sembla que al final se’n varen comptar “només” 6 morts. Més enllà que tota pèrdua de vida humana és una tragèdia, és clar, es podria dir que ben poca cosa, per al que podia haver estat. Però que, més enllà també de les incòniques imatges dels clavells en els canons dels fusells, allò va ser una insurrecció en tota regla, està fora de tot dubte.

Ara bé, què va portar aquells militars a alçar-se en armes contra el seu propi govern? Un desig de democratització i de modernització del país, que es trobava ancorat en una dictadura absurda, tirànica, temerària i que havia convertit Portugal en un pària en el concert mundial de les nacions? Sí, sens dubte, tot això va formar part dels ingredients del 25 d’abril com a plat principal, i tots ells són ben coneguts i formen part de totes les cròniques que se’n solen fer. Tanmateix, hi ha un altre aspecte que és igual de central en les causes de la Revolució dels Clavells i del qual a Espanya no es parla gens: la qüestió colonial. Per què serà? Veiem-ho.

En 1974, Portugal portava ja 13 anys de guerres colonials a l’Àfrica. Unes guerres que estaven suposant una sagnia per al país, tant en vides humanes, com en recursos de tot tipus. Unes guerres que, a més, eren completament anacròniques i absurdes, ja que anaven en contra de tota la lògica dels temps. Doncs bé, un punt principal i clau del programa de la revolta del 25 d’abril era posar fi d’una vegada per totes a aquelles guerres colonials. En quin sentit?

Es pot dir que tot comença en 1961, quan una Índia quasi acabada d’independitzar del Regne Unit entra sense quasi oposició amb les armes a Goa, la part més extensa del que llavors és l’Estado Português da Índia. S’acaba així un colonialisme que es remunta al segle XV, amb els viatges de Vasco da Gama. Però cinc segles després, no hi ha cap negociació. Els indians fan fora els portuguesos sense clemència, ja que les tornes s’han invertit i ara el gegant és l’exèrcit autòcton. Els portuguesos han sigut els primers europeus colonials a arribar a l’Índia i han sigut els últims que se n’han anat. El mateix passarà amb Macau, a la Xina, en 1999. 

El règim de Salazar denuncia el cas a la comunitat internacional, que qualifica d’ocupació il·legal, segons els tractats i la legalitat internacionals. I bé, sí, ho és. La descolonització de Goa no estava programada amb una invasió terrestre, però qui pot fer costat a unes tesis de la potència colonitzadora, que sonen perfectament cíniques? Qui podria fer-ho, mira cap a una altre costat, que ja en té prou amb els seus problemes. És evident que qui ha mantingut una ocupació colonial per la força poca legitimitat té per queixar-se que el fan fora a la força.

Ara bé, el que és rellevant en aquest cas és que, de la mateixa manera que passa a Argèlia en veure com s’enfonsa la metròpoli colonial a Indoxina, a la resta de colònies portugueses en prenen nota i, doncs, la Guinea portuguesa s’alça en armes. La figura d’Amílcar Cabral, al mateix nivell en el continent que Aimé Césaire o Léopold Sédar Senghor, és clau. Angola i Moçambic s’hi afegiran més tard. 

Cal entendre, però, un poc la mentalitat portuguesa dominant a l’època, per posar en context tots aquests esdeveniments. Els imperis colonials s’estaven enfonsant per tot arreu. Les possessions britàniques, franceses, holandeses… van caient totes en tirereta. En poc de temps tindrem la guerra de Vietnam. És la nova doctrina de la descolonització de l’ONU. És clarament meridià que Portugal no pot mantindre un imperi colonial al marge del món. 

Tanmateix, el règim reacciona amb desesperació. El seu lema és “orgulhosamente sós” (“orgullosament sols”). Si la tirania de l’Estado Novo és un pària internacional, no hi ha cap problema. Si a Europa comença a donar els seus passos el mercat únic europeu, a l’imperi portuguès es posa en marxa el mercat únic portuguès, format per la metròpoli i les seues possessions. L’argumentació de cara a l’exterior és que tot allò no són colònies, sinó que són parts integrants de l’Estat portuguès en peu d’igualtat unes d’altres. Són “províncias ultramarinas”. 

De cara a l’interior, el règim juga les seues cartes per controlar la població amb la coartada patriòtica. La teorització és molt senzilla i eficaç, perquè manipula molt bé sentiments molt arrelats en l’inconscient portuguès. La tesi és clara: o Portugal conserva el seu imperi o es convertirà en una província espanyola. En l’aprenentatge històric de cada portuguès, eixa por és molt real i fundada. Les fronteres entre els dos Estats tenen huit segles. Portugal està geogràficament arraconat en la península, i només té frontera terrestre amb un veí que ha intentat conquerir-lo sempre que n’ha tingut l’oportunitat. En l’últim període històric en què els dos Estats varen compartir corona (entre 1580 i 1640), els territoris portuguesos d’ultramar juguen un paper clau. El seu veí els multiplica per cinc en número. De fet, en el mite de la batalla d’Aljubarrota, es diu que les tropes castellanes eren deu vegades superiors, per la qual cosa, si Portugal va eixir-ne victoriós, és perquè cada portuguès val per deu castellans. Per la senzilla raó que, com que en són molts menys, si volen mantindre la seua independència, han de fer-ho valdre.

I, com tots els mites, ens expliquen moltes coses de la filosofia col·lectiva. En aquells anys es difon molt a Portugal el mapa conegut per la llegenda que l’encapçala: “Portugal não é um país pequeno”. Un mapa en què se sobreposen els territoris de les colònies a un mapa d’Europa: si se suma el Portugal continent als territors illencs i colonials, si fa no fa, és igual de gran que tota l’Europa occidental. Portugal aniria des del cap de Sant Vicent fins al mar Bàltic. Així mateix, el règim teoritza sobre la filosofia del “luso-tropicalismo” per emmascarar el colonialisme. Portugal és un país mestís, un cresol de cultures que sempre han viscut en harmonia. Aquesta musiqueta sona molt per tot arreu.

Al mateix temps, cal tindre també un altre aspecte social en consideració. Fora del Portugal continental, a les colònies, viuen uns 2 milions de portuguesos. Molts hi han nascut, fins i tot. La metròpoli a penes passa dels 8 milions i mig d’habitants. És a dir, quasi un de cada quatre portuguesos viuen en les colònies. De fet, després de les independències, hi haurà el drama social que es coneix com dels “retornados”. Més d’un milió de portuguesos “tornen” a un país en el qual molts ni tan sols hi han estat. A més, es troben en molts casos amb l’ostracisme social. Són els colonitzadors, els blancs que maltractaven els negres, que els esclavitzaven, que els oprimien. I, en molts casos també, és clar, eixe prejudici és ben cert. A més a més, en eixos anys de guerra colonial també un altre milió de portuguesos emigra cap a altre països, fonamentalment França, Suïssa i Luxemburg. Els moviments poblacionals són formidables, amb tot el que això suposa. 

Doncs bé, ací és on volia arribar: a pesar de tot, que no és precisament poc, l’esquerra portuguesa considera de manera unànime que la guerra colonial és profundament injusta. El rebuig que aquelles campanyes generen en el poble comú (en eixa personificació que és el Zé Povinho, com es coneix allà). Estan enviant els nostres fills a morir de manera absurda. I -atenció!- a matar per un absurd. Hi ha molts testimonis de militars portuguesos de l’època que escriuen en les seues cartes que aquells negres que estan agafant els AK-47 contra ells tenen tota la raó de fer-ho. I això mateix és el que considera el Partit Comunista Portugués, el qual, tot siga dit, és el més ortodox de tot el món occidental (en dura pugna amb el KKE grec), que ni tan sols ha passat per un procés de desestalinització.

És a dir, l’esquerra portuguesa no és que precisament s’amague sota la bandera del feixista Estado Novo o diga “uf qué mal todo” quan té una població alçada en armes i guerrilles contra el seu país… és que fins i tot els donen la raó i es posen al seu favor! Es pot ben dir que la dictadura salazarista cau per culpa de la guerra colonial i perquè l’esquerra portuguesa denuncia de manera radical el colonialisme del seu país.

[Jo ja em veuria l’esquerra espanyola oscil·lant entre l’equidistància, la culpabilització dels africans per impedir la democratització de Portugal, el qué pone en tu DNI, negrata de mierda, i l’umbundu és la llengua de la burgesia.]

Això no vol dir que, a partir del 25 d’abril, tot fóra fàcil, pel que fa a la descolonització. Quan triomfa la Revolució dels Clavells hi ha enfrontaments a la vora de la violència entre els socialistes i els comunistes, de Mário Soares i Álvaro Cunhal, respectivament, que pugnen cara a cara diàlecticament en debats televisius que duren hores. En plural, i sense ser cap figura retòrica. I sense interrompre’s l’u a l’altre tampoc. És el que es coneix com a Verão quente. La diferència entre els socialistes i els comunistes respecte a les colònies és que els primers volen fer-hi referèndums d’autodeterminació (potser Cabo Verde acaba com les Açores, en el procés), mentre que els segons no en volen ni parlar: independència i punt!

Per il·lustrar un poc les mentalitats de l’època, podem veure unes paraules d’António Guterres, que llavors no arriba als 30 anys i que és cap de Gabinet del secretari d’estat d’Indústria. Concretament, en un llibre col·lectiu que s’enfronta a aquell mite del salazarisme (el cite de l’edició espanyola que vaig trobar en una llibreria de vell; el volum original portava com a títol Portugal pode viver sem as colónias?), sobre si Portugal és viable sense les colònies, qui després seria primer ministre (President del Govern) i que ara és Secretari General de l’ONU escriu i deixa clar que, siga un problema o no perdre les colònies, això és irrellevant, perquè l’emancipació dels pobles africans n’està per damunt. El màxim que a Espanya s’ha dit sobre Catalunya és que Pablo Iglesias vol un referèndum perquè és la millor manera de defensar la unidad de España. 

Guterres no és precisament llavors un revolucionari. Guterres és militant del Partit Socialista, i no s’hi destaca tampoc per ser de cap ala radical. De fet, s’hi afilia en 1973, i bé que és molt jove llavors, però no se li coneix participació activa o destacada en l’oposició a la dictadura. Guterres, es pot dir perfectament, ja és establishment, llavors. De la part esquerra, sí, però establishment. És a dir, el que a Espanya seria una opinió d’un extrem radical, a Portugal és la moderació. 

[No he rebuscat en cap text de l’època maoista de Durão Barroso en el Partido Comunista dos Trabalhadores Portugueses -Movimento Reorganizativo do Partido do Proletariado en què es feia el súper ultra radical per impressionar alguna novieta, no… He agafat un text qualsevol d’una figura que seria clau i rellevant més tard per explicar què era el consens central en aquella època.]

Tot açò, és clar, es podrà repicar explicant que Portugal va actuar així amb territoris colonials, que no es poden comparar de cap de les maneres amb Catalunya o Euskadi, que són minories nacionals interiors. A veure què faria Portugal si les demandes d’independència li vingueren de l’Algarve… i etc.

És evident que no es pot comparar de cap manera les coordenades socials, polítiques o ètniques de les colònies portugueses respecte a les minories nacionals interiors de l’Estat espanyol, més enllà del concepte mateix de “colònia”, que és tan elàstic i s’usa d’una manera tan tramposa que pense que ha arribat a servir només que de boc expiatori, al món occidental, que més que cap altra cosa. Ara bé, això no vol dir res, perquè sempre hi haurà situacions que s’han aguditzat més o menys. El que hi ha, però, i el que vull focalitzar amb aquest text, és la manera de reaccionar respecte a les demandes de reconeixem de l’alteritat que és dominada per part de la nació hegemònica. I això és perfectament comparable, per descomptat.

El nacionalisme espanyolista -quan mira de reaccionar amb una miqueta de vergonya respecte als “excessos” que ha comés a l’hora de tractar la problemàtica catalana- sol acudir a la justificació que “tots els Estats hagueren fet igual”. I no, no és de veres. Tenim molta casuística per a comparar. I tots els casos no seran comparables, de cap de les maneres, és clar. Sempre hi haurà una excusa o una altra, perquè tots els casos responen a característiques i coordenades concretes, en el temps, en l’espai, en la sociologia, en la història, etc. Però això no deixa de ser una excusa per a espolsar-se’n les responsabilitats. I, com podem veure, a més a més, no té base en política comparada.

La realitat, tal com hem vist, és que per a Portugal suposava un repte enorme la pèrdua de les últimes colònies del seu imperi. Un repte que, a més a més, tenia ben arrelat en la consciència col·lectiva que suposava la fi de la nació com a tal. Un repte sociodemogràfic, també. I una guerra cruel i salvatge de 13 anys. I, tanmateix, l’esquerra portuguesa no hi va vacil·lar gens. És evident que no és comparable, és clar, com res no ho és. Però les distàncies són tan siderals, entre uns casos i altres, que no admet cap dubte: no, Espanya, no és un cas com qualsevol altre. El nivell d’ultranacionalisme i supremacisme que hi ha incrustat en la seua arquitectura nacional és molt superior a la mitjana. Algun dia caldrà trencar el tabú, però fins i tot la França inventora del jacobinisme reacciona amb més civilització davant dels desafiaments de l’alteritat. Seria interessant especular amb el que hauria passat si Espanya s’haguera enfrontat a una situació colonial com la que es va trobar Portugal a mitjans del segle passat. Però només de pensar-ho, fa federat. 

A Portugal, de fet, només hi ha una minoria lingüística territorialitzada i històrica, dins del seu territori nacional pròpiament dit: la comarca de la terra de Miranda, que és asturianòfona. Doncs bé, no és que l’Estat portuguès la tracte massa bé, però si tenim en compte que és l’únic territori de tot el domini lingüístic de l’astur-lleonès on aquesta llengua és oficial… (amb el nom de mirandès, això sí, i amb normes ortogràfiques portugueses, de la mateixa manera que a l’altra banda de la frontera s’escriu amb les normes ortogràfiques espanyoles). I, en aquest sentit, mentre l’astur-lleonès està present a quatre autonomies espanyoles, amb uns càlculs d’usuaris que no baixen del mig milió, el mirandès a Portugal a penes passa dels 10.000 parlants per a una comarca que no té molts més habitants. 

En definitiva, Espanya, des del punt de vista dels drets i el reconeixement de la pluralitat, no ix ben parada respecte a Portugal. I això que, quan parlem de Portugal, parlem d’una república centralitzada i construïda seguint el model francès, amb una homogeneïtat ètnica que sobrepassa de molt la mitjana del context europeu occidental en què es troba inscrita, mentre que Espanya se’ns diu, per activa i per passiva des de la propaganda oficial, que es tracta de l’Estat “més descentralitzat del món”. 

No puc evitar fer una ultima addenda per acabar: un dia explicaré les diferències entre els casos paral·lels -que aquests dos sí que són perfectament homologables i comparables- del Sàhara Occidental i el Timor Oriental i els comportaments d’Espanya i Portugal. SPOILER: Ara mateix, Timor-Leste és un Estat independent.