Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
28 nov. 2020
En portada, Opinió

El Sàhara Occidental i el Timor Oriental

Aquests darrers dies, la qüestió del Sàhara ha tornat a interessar la premsa. La repressió i els crims contra la humanitat són el pa de cada dia enmig d’una situació que és una de tantes grans injustícies geopolítiques; però els telenotícies funcionen com funcionen i la (pen)última agressió marroquina que els sahrauís han hagut de patir és la més greu des de 1995. Ara bé, quina responsabilitat té l’Estat espanyol en tot aquest conflicte? Molta i molt vergonyosa. Reprenc ací el que vaig deixar com a addenda en l’article d’abril en què parlava de com Portugal havia enfrontat la separació de territoris sota la seua sobirania. És a dir, analitzarem el cas del Sàhara Occidental en comparació amb el del Timor Oriental; entre ambdós casos podem trobar bona cosa de paral·lelismes que ofereixen unes conclusions interessants.

En primer lloc, cal deixar ben clar un ús erroni dels termes per fer referència a aquest conflicte que ens trobem una vegada i altra: no, els sahrauís no són “independentistes”, com la premsa s’encabota a anomenar-los. La República Àrab Sahrauí Democràtica és un Estat reconegut per desenes d’altres: 84 hi tenen o hi han tingut relacions diplomàtiques, en major o menor mesura, aspecte que significa reconéixer l’altre bàndol com a igual, com un “Estat” homòleg; es tracta d’un número més alt que els estats que reconeixen Taiwan[1], per exemple, que compta amb el suport directe dels EUA. D’una altra banda, cal destacar que la resta d’Estats reconeguts per l’ONU no són directament hostils a la RASD, sinó que el seu posicionament varia en molts graus. En aquest sentit, la major part d’ells hi són “neutrals”, és a dir, que no s’hi posicionen, ni a favor ni en contra de la RASD ni del Marroc. Hi ha 66 Estats, però, que no reconeixen la sobirania de la RASD sobre el territori que reclama, però que, tanmateix, advoquen per un referèndum (és a dir, tampoc no reconeixen la sobirania del Marroc sobre el territori), dels quals 44 han suspés relacions diplomàtiques en aquest període (si tenim en compte que es tracta ja d’una història de 45 anys de resistència, no podem dir que siga un fracàs diplomàtic; i més encara quan molts casos són producte del suport a la MINURSO, és a dir, a un tercer mitjancer entre les parts). Fet i fet, hi ha 81 estats que reconeixen explícitament la sobirania de la RASD sobre el territori del Sàhara Occidental, mentre que només en són 25 els que mantindrien el principi d’”integritat territorial” del Marroc, tot fent referència de manera implícita al Sàhara. A més a més, la RASD és membre de la Organització per la Unió Africana[2] (entitat que es reclama com a més o menys homòloga de la Unió Europea). Per contra, el Marroc, en protesta per aquest reconeixement, la va abandonar i no hi va tornar fins a 2017, sense que això, però, significàs que la RASD en fos expulsada. Ara mateix, hi conviuen els dos Estats en igualtat de condicions.

Ras i curt, no hi ha una lluita per la “independència”, que ja va ser declarada i reconeguda el 27 de febrer de 1976, sinó d’una ocupació militar (i també colonització[3]) iŀlegal per part del Marroc d’un altre Estat.

Un altre aspecte que s’ha de destacar i s’oblida o s’amaga és que el govern de la RASD no és un govern, diguem-ne, “virtual”, sinó que té control sobre la coneguda com a “zona lliure” (la que acaba d’atacar el Marroc) i que correspon aproximadament al 20-25% del territori. És a dir, ací -per molt migrat que siga- la RASD té un control efectiu. És evident que és una zona desèrtica de resistència, però existeix un control efectiu d’una part del territori en què sí que es pot dir que hi ha un “Estat”: l’altra vora de la tanca producte del cessament de la guerra oberta entre les dues parts i un autèntic camp de mines[4]. Pot semblar una banalitat, però en el dret internacional açò és molt important i, en tot cas, és molt rellevant de cara a categoritzar el conflicte de què estem parlant. En aquest sentit, per exemple, l’ocupació de Timor per part d’Indonèsia fou total; no va existir en el temps una part “alliberada” del territori de l’illa sobre la qual el moviment timorenc de resistència poguera reclamar una sobirania efectiva.

Finalment, si adés hem parlat dels Estats, diguem-ne, “pro-sahrauís” i dels “neutrals”, llavors hem de tindre també en compte l’opinió dels Estats “pro-marroquins”: els definim així perquè s’han manifestat a favor de les tesis de Rabat, però -atenció- no li reconeixen de iure la sobirania sobre el territori. I és que ací arribem al moll de l’os: l’ONU continua considerant que es tracta d’un territori a descolonitzar i li atorga la responsabilitat a l’Estat espanyol, l’antiga potència colonitzadora. És a dir, legalment es tracta d’un “territori no autònom sota administració espanyola”. Fet i fet, una autèntica vergonya i fins i tot unes de les primeres rèmores de la monarquia, ja que, bàsicament, l’Emèrit li va cedir el “cromo” al seu cosí, el sanguinari Hassan II.

Si fins ara tot açò vos ha semblat una injustícia important en l’àmbit de la geopolítica, prepareu-vos, perquè ací ja encetem la segona part d’aquest viatge; és a dir, la comparació amb el cas del Timor Oriental. Cal advertir primer de tot que, evidentment, cap cas en geopolítica no és idèntic. Tanmateix, sí que n’hi ha molts que poden aportar característiques amb què traçar paraŀlelismes que poden ser molt reveladors. En és en aquest sentit que hem de repassar una miqueta la història del Timor Portugués.

Moltes vegades s’ha parlat -en desgreuge d’Espanya- del fet que la Marxa Verda i l’ocupació del Sàhara per part del Marroc es va produir en un moment d’extrema debilitat del govern espanyol. Si això poguera servir com a excusa, hem de dir que el contenciós del Timor comença en unes circumstàncies semblants a Portugal. Amb la caiguda del règim salazarista (l’”Estado Novo” era continuat en aquell moment per Marcelo Caetano) a mans de la Revolució dels Clavells, no es pot dir, menys encara, que Portugal era una bassa d’oli. De fet, Lisboa encara mantenia una gran quantitat de colònies -en extensió i en qualitat- i les guerres que s’hi produïren varen ser el detonant de la Revolució. És a dir, podem dir que la qüestió al país atlàntic era encara molt més delicada. No ens estendrem més en aquest aspecte, ja que el vàrem descriure més en profunditat en l’article a què féiem referència al començament.

Les noves autoritats portugueses varen osciŀlar entre dues solucions: autodeterminació o reconeixement de la independència. Els primers argumentaven que la segona opció era suïcida, perquè significava desentendre’s del problema. No era així, perquè era clarament l’opció més adequada al context. Si després els nous estats varen entrar en situacions de guerra civil de la qual no fa molt que han eixit, no podem oblidar tampoc que es tractava d’escenaris de la Guerra Freda. Sembla molt fàcil, amb la història passada, pensar que se’n podrien haver evitat. (Fins i tot es va arribar a afirmar que l’arxipèlag de Cap Verd hauria acceptat una solució administrativa semblant a l’estatus de què gaudeixen Madeira i els Açores). Però centrem-nos: Portugal perdia tot aquesta quantitat de territori: Angola, Moçambic, Cap Verd, Guiné-Bissau, São Tomé e Príncipe i, efectivament, Timor (Macau anava a banda). Recordeu el mapa aquell de “Portugal não é um país pequeno”?

Mirem el mapa: el Sàhara té una, diguem-ne, “continuïtat” amb l’Estat espanyol (les Canàries -una altra “colònia”, tot siga dit- en línia des de la costa i els enclavaments de Ceuta i Melilla a l’Àfrica). El que aquest fet destaca és que el Sàhara Occidental està “al costat”, per dir-ne d’alguna manera. Però ara mirem la situació del Timor: a Oceània, en els antípodes; més lluny, impossible i, a més, sense cap altra mena de referent portugués proper (l’”especial” Macau i ben lluny, igualment).

La República de Timor-Leste, que va proclamar la independència en 1975, com a seqüela de la Revolució dels Clavells, no va durar ni uns dies i va ser acarnissadament envaïda per Indonèsia. Fins al final de l’ocupació, el règim de Jakarta va assassinar gairebé un terç de la població del Timor Oriental[5]. Les forces eren absolutament desiguals: Indonèsia té, ara com ara, més de 200 milions d’habitants i és l’Estat musulmà més gran del món, a banda d’una potència geopolítica en ell mateix. La independència d’Indonèsia respecte als Països Baixos s’havia produït feia uns 20 anys, com en el cas del Marroc respecte a França, i, de la mateixa manera, hi havia una voluntat expansionista fins a recuperar tot el territori que reclamava com a propi, no només tota l’illa de Timor, la part occidental de la qual sempre havia estat vinculada a la colònia holandesa que després formaria Indonèsia. És a dir, el nou Estat va arribar a envair, a més del Timor, uns altres territoris a descolonitzar que no li pertanyien i que encara hui continua ocupant: Aceh i la part occidental de Nova Guinea, per exemple.

A més, després del colp contra Sukarno de 1967, promogut pels Estats Units, i que va posar-hi un dictador al capdavant com Suharto, els interessos de Washington no es podien tocar ni un miŀlímetre. (Aquest colp fou obra d’un gran especialista: Henry Kissinger). A aquest gegant s’enfrontava la resistència timorenca, que, a més, era obertament socialista i influïda per les teories de descolonització tercermundialistes; fet i fet, el dimoni. Al contrari que la RASD, que va comptar amb un aliat com Argèlia, el més a prop que es va poder refugiar la resistència timorenca va ser a la jungla, en l’estricta i dura supervivència tàctica de la guerra de guerrilles i on acabarien sent capturats, o en l’exili a Moçambic. A més, el gran actor de la regió -Austràlia- també va llavar-se’n les mans, amb la qüestió del Timor i va mirar cap a un altre costat mentre es cometia un genocidi a pocs quilòmetres de la seua costa nord.

Fet i fet, Timor no podia comptar amb cap aliat més que Portugal, que va mantindre’s ferm en les reivindicacions diplomàtiques i que mai no va restablir relacions amb Indonèsia mentre el conflicte del Timor no es resolgué, així com la legalitat internacional, que no va reconéixer mai l’annexió com a província indonèsia del Timor de 1976 que varen decretar les autoritats de Jakarta. Per a l’ONU -de la mateixa manera que actualment el Sàhara-, el Timor Oriental es tractava d’un “territori no autònom sota administració portuguesa”.

Comparem, doncs, els actors que intervenen en el conflicte, per tal de calibrar-ne els pesos relatius. Entre Espanya i Portugal, què en podríem dir? Si bé no són actors massa desequilibrats en el concert internacional, només el fet d’haver insinuat açò que acabe de dir ja causaria un escàndol a Madrid. Per tant, si voleu, podem deixar aquest balanç en favor de l’Estat espanyol, cosa que, de fet, només farà que més odiosa la comparació. Ara bé, el Marroc és Indonèsia? Impossible ni tan sols insinuar-ho. França (que és el principal aliat del Marroc, però que, al mateix temps, també manté certes ambigüitats) equival als Estats Units i a Austràlia, amb qui Indonèsia podia comptar? I la situació geogràfica? I el reconeixement polític i de control del territori? La balança ja ha desaparegut, fins i tot. La dificultat de Timor era molt més agreujada.

El Marroc és molt més feble respecte al Sàhara del que ho podria ser Indonèsia respecte al Timor. De fet, a Indonèsia no li suposava cap problema, desfer-se’n d’un bocí d’una de les moltes illes que conformen el seu territori, més enllà dels forts problemes de “patriotisme” i “cohesió interna”. Mentrestant, el Marroc senzillament té un desplegament militar tan fort en un territori semblant en grandària que, en el cas de perdre’l, s’enfrontaria a uns greus problemes d’estabilitat i a una vertadera crisi identitària. No és cap exageració afirmar que posarien en perill l’existència del propi Estat del Marroc. És per això que el fa un gat molt més atent, sí, però alhora molt més dèbil.

Doncs bé, el 1999 va caure el règim indonesi al Timor i s’hi va establir un protectorat de l’ONU que va acabar en la declaració formal d’independència i la creació de la República Democràtica de Timor-Leste en 2002, mitjançant un referèndum (a propòsit, segons el Ministeri d’Informació sahrauí, la RASD va ser el primer estat a establir-hi relacions bilaterals). El punt d’inflexió es va produir amb la matança de Díli, en què les forces indonèsies assassinaren 2.500 manifestants després que Jakarta haguera impedit l’entrada a una delegació portuguesa. Acutalment, les dues llengües oficials de la nova república són el tètum -llengua pròpia- i el portugués, malgrat que hi han estat absolutament perseguides -un altre aspecte en què el Sàhara ho té més senzill, ja que els seus ocupants parlen la mateixa llengua-. Es tracta d’un Estat -encara amb molts problemes interns i molta misèria heretada de la política absolutament bestial de terra cremada practicada per Indonèsia- com qualsevol altre del món, que, fins i tot, ha participat ja en un parell d’Olimpíades com a exemple de normalitat. I si algú encara parla de la importància geoestratègica del Sàhara respecte al Timor, em permetré dubtar-ho, ja que en les aigües del Timor sí que s’ha trobat petroli i, a més, té un potencial turístic a explotar, mentre que el Sàhara és un desert molt adust, amb fosfats, la promesa no confirmada del petroli i les aigües de pesca -que aniran a parar a la Unió Europea i que només serveix com a negoci per a quatre corruptes-.

Tanmateix, en 2020, el Sàhara Occidental continua patint una ocupació iŀlegal i criminal i Madrid mira cap a qualsevol costat, quan no directament, com aquests dies -quanta hipocresia!-, és còmplice del que hi està passant.

En definitiva, els casos comparats del Timor i el Sàhara ens mostren un paraŀlelisme que és vertaderament sagnant i que fa encendre la ràbia de tothom per una actitud cínica i lamentable. Davant dels deliris de grandesa de l’Estat i la diplomàcia espanyoles, la realitat és que els malaurats sahrauís ho haurien tingut més fàcil si en el seu dia els hagués ocupat Portugal. Ara no els queda ni això.

[1]23 estats tenen relacions diplomàtiques amb la “República Xinesa” i cap d’ells té un pes mínimament important en la diplomàcia mundial (per exemple, 6 dels quals són arxipèlags oceànics, com Palau, Nauru o Kiribati). Evidentment, es tracta d’un cas prou diferent, ja que l’acceptació de la República Xinesa significa trencar amb la República Popular Xinesa. És a dir, o Taipei o Pequín. O a l’inrevés, com històricament s’ha esdevingut, ja que les autoritats de Taipei varen mantindre la representació de “Xina” a l’ONU fins al 1971. Ara bé, tot i que potser no siga la comparació més adient, sí que ajuda a donar una idea ben aproximada del que significa l’alt reconeixement internacional de la RASD, ja que la República Xinesa, com a “China Taipei”, participa en els Jocs Olímpics, per exemple.

[2]Recordem que açò va significar que, durant quasi quatre dècades, el Marroc no estava present a la Unió Africana, per voluntat de Rabat. Es tracta d’una dada molt important, ja que l’autoritat marroquina es va trobar sola en aquest veto: no hi mancava cap altre Estat del continent (si n’exceptuem, evidentment, el cas de Somalilàndia, un Estat independent de facto però que no compta amb gaire reconeixement internacional).

[3]Un dels greus problemes per a portar a terme el referèndum d’autodeterminació que resta pendent. L’ONU establí un cens de sahrauís de més o menys 90.000 persones, que no va ser acceptat per Rabat. Mentrestant, en són més de 200.000, els marroquins establits als territoris ocupats (hem de tindre en compte la gran diferència demogràfica: el Marroc té una població de, si fa no fa, 30 milions d’habitants). I en aquest número no s’inclou els vora 160.000 membres de les forces armades del Marroc desplegats indefinidament al territori ocupat.

[4]Tanmateix, el govern de la RASD i els sahrauís refugiats es troben a Tindouf, Argèlia. El Marroc argumenta que eixa part del territori simplement és una zona desmilitaritzada, de “coixí”. Ara bé, no seria, doncs, precisament la més petita del món.

[5]Segons dades de la Comissió d’Acollida, Veritat i Reconciliació de Timor Oriental, la xifra mínima seria de 102.800 morts, 17.600 execucions sumàries i 73.2000 morts per fam provocada. Altres estimacions eleven la xifra a més de 200.000 morts. Hem de tindre en compte que, segons el cens de l’església catòlica de 1974, el Timor Oriental tenia una població de 688.711 habitants; mentre que, en 1982, la mateixa església baixava el cens fins a l’esgarrifosa xifra de 425.000 habitants. És per això que la xifra de 200.000 morts provocades per l’ocupació indonèsia té molta acceptació arreu del món, tot comptant-hi 60.000 víctimes en les primeres fases de la invasió.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *