Diuen que fou John Lennon qui digué que la vida és allò que passa mentre fas altres plans. No ho sé, la veritat, però aquesta frase, tòpica i certa en proporcions similars, ha sigut el fil que el meu cap ha estirat per contar-vos algunes coses que s’hi relacionen, ni que siga col·lateralment. Perquè fa dies que rumio sobre la vida i aquestes coses, suposo que totes passem la fase transcendent d’apropar-nos als quaranta i no me n’escaparé tampoc. I bé, parlar per no callar, que diríem. Perquè de la vida totes en sabem unes quantes coses i alhora cap.

El cas és que vas fent fins que un dia te n’adones que has anat passant molts dies i la major part d’ells sense pena ni glòria. Que n’hi ha pocs de realment significatius al calendari ni a la història personal. Que tens 27, 39, 55 anys i et sembla mentida, no tens ni idea de com hi has arribat, potser et vas quedar en la certesa dels 15, dels 20 o dels 28. Anys que encara tenien la rotunditat d’encaixar amb la teua pròpia percepció del temps passat. Quin percentatge dels dies viscuts recordem? Segurament una part ínfima. En realitat, cada dia, cada fet i cada actitud que prenem conté dades d’importància i gestos que en desencadenen altres i ens condicionen per als esdeveniments que vindran. Això ho sabem, però no ens ho creiem, perquè és molt fàcil, tan fàcil, deixar-se portar per la inèrcia de les obligacions, els plans i la sensació de que la vida és llarga, molt llarga. Que tot arriba, que hi ha temps de tot. Ja en parlarem, ja ho faré l’any que ve, ja vindran temps millors. Ja, ja, ja… que si ho llegeixes en castellà és hahaha.

Segurament buscar un propòsit a l’existència i vincular eixa felicitat que se suposa que hem de tenir a unes metes vitals és de les coses més estúpides que podem fer, excepte si el que volem és viure crònicament insatisfets en el present i projectats en un futur incert, clar. Llavors ho estem fent de puta mare.

Què ens passa, a les persones? Que pensem massa, clar. No podem ser com són els animals perquè pensem. No podem limitar-nos a les funcions biològiques perquè el cabet no ens para. I el que fa possible l’art, la creació, la innovació, la tecnologia, la filosofia i totes les meravelles de què som capaços, també té la culpa de la nostra progressiva complicació vital i mental. Cervellets sobreestimulats, assedegats, ultrainfluenciats, amb altíssimes expectatives sobre el que la vida ens ha de deparar, sobre el que ha de significar estar vives, sobre el que hem de deixar darrere quan morim. I a la vida li és igual tot això, de fet només ens demanaria que menjàrem, dormírem i ens reproduírem. No li cal per res que arribem a la lluna, som èssers petits, insignificants, molestos inclús, per al planeta. Ens morim molt fàcil i ho destorbem tot.

Es pot aturar tota eixa voràgine de sensacions i pensaments? Podríem esborrar tot el que hem après sobre el fet de viure i limitar-ho al que és simplement estar vives? Fa uns anys, Rosa, la tieta del meu avi, la cunyada de la meua besàvia Miquela, va fer 100 anys amb l’enteniment intacte i la vaig entrevistar per la revisteta del poble. Li vaig preguntar per la seua vida, per la guerra i tots els canvis que havia viscut, però sobretot m’interessava saber com se sentia arribant a aquesta xifra tan improbable. Em va respondre que ella no tenia la sensació de tenir-ne tants, d’anys, que la vida li havia anat passant i au, sense més. I va afegir “és que una no pensa en totes aquestes coses, una viu i prou”. I si al final la vida fos això, anar passant? I prou.