Algunes revolucions triomfen i donen lloc a nous sistemes. Si al final es desvirtuen, entenem que és culpa sobretot de les persones i del pas del temps, que tot ho altera. D’altres revolucions, però, comencen com una gran esperança i de sobte acaben dissolent-se en el buit, inexplicablement desvanides. Aquestes últimes són les que m’interessen, perquè tot allò que el temps consolida ja s’escriu als llibres d’història i als llibres de família. Però les revolucions íntimes, enormes però silencioses, es queden al mateix limb que els nens no nascuts. De les il·lusions que moren abans de nàixer, de l’Abril que mor al març, no en parla ningú. Mai més.

En qualsevol cas, sempre hi ha algú que les recorda, les revolucions, perquè són efemèrides a commemorar cada octubre, per exemple. L’octubre és un bon mes, per les revolucions. I poden celebrar-se, tàcitament, com se celebren les assemblees en la clandestinitat de les dictadures. Hauríem d’aixecar la copa per totes eixes revolucions que esclaten, perquè justament aquest és el verb que s’empra: esclatar. Com ho fa un masclet, que et pot arrencar un dit si t’encantes.

Encèn el vi, que deia el poeta, i brindem perquè els tractors enfilen unes altres avingudes, en un altre mes, en una altra vida. I que la gent isca al carrer a celebrar-les durant el temps suficient perquè semblen eternes.