Com que, a més, són dates que queden tan properes en el temps i es presten a servir de ponts i aqüeductes festius, la comparació entre elles i la contradicció entre les actituds que tenim els valencianistes respecte a elles és ben habitual. A tot això, s’ha afegit enguany una campanya en què, amb una caracterització amb la creu gamada de Jaume I, ens deia que el 9 d’octubre no teníem tampoc “res a celebrar”. Per tant, vull explicar-me, almenys aquesta vegada.

En primer lloc, per la meua part -i cosa que sempre ha fet el valencianisme-, de cap de les maneres negue el caràcter d’aniquilació de tot un poble que va tindre la conquesta del regne de València -representada per la conquesta de la ciutat el 9 d’octubre de 1238- per part de l’exèrcit catalano-aragonès.

De fet, uns anys abans encara fou pitjor al regne de Mallorca, en què es varen assassinar o expulsar tots els sarraïns. Si no es féu el mateix al regne de València, fou per pura i dura necessitat, ja que la repoblació de les illes havia deixat exhausta la demografia cristiana. Fins a l’expulsió definitiva dels musulmans en 1609, aquests varen viure en règim de separació i esclavatge.

Posar les accions i fets històrics en context no vol dir blanquejar-los. Sí, això era la moneda habitual de canvi en la “política” de l’època. Tothom feia igual. I el fet que trobem en les accions i la crònica de Jaume I idees i comportaments avançats per a l’època no ens pot valdre com a justificació.

Tanmateix, aquesta assumpció dels fets històrics contrasta de manera radical amb l’actitud de l’espanyolisme -i ací no dic un moviment minoritari i marginal, ans al contrari: de l’oficialitat i centralitat del regne d’Espanya- respecte al 12 d’octubre, en què encara en 2018 la doctrina oficial bàsicament ens diu que els espanyols anaren a les Amèriques a civilitzar i portar la cultura a pobles endarrerits i salvatges i que de matar-los res de res, que fins i tot es varen preocupar per ells.

És evident que la paraula “genocidi” -creada en el segle XX per explicar accions i mentalitats del segle XX- no pot explicar esdeveniments de cinc segles o més abans, però és de la mateixa manera evident que hi havia la mateixa ideologia de dominació, conquesta, submissió i, sí, aniquilació adaptada als pensaments de l’època. No es pot dir que, com que el concepte d’ètnia i diferència ètnica no existia a l’època, no es podia haver comés genocidi. Això és com dir, mutatis mutandis, que un maltractador masclista no pot cometre terrorisme masclista o femenicidi perquè no coneix el terme patriarcat.

Cal analitzar els contextos, les intencions, les propostes i les ideologies. I, en aquest sentit, la festivitat del 9 d’octubre, que arrela ben lluny en la història, ja que ja en 1338 hi ha documentades festes per celebrar-la, enguany la celebrem com a símbol de resistència a l’assimilació espanyolista i destrucció del nostre poble.

Personalment, em sentiria molt més còmode si la nostra festa nacional fos únicament el 25 d’abril, de la mateixa manera que a Catalunya ho és l’11 de setembre, com a recordació de què érem, com vàrem deixar de ser-ho -“por justo derecho de conquista”, que és, adés i ara, el que se’n diu “concordia constitucional y legalidad vigente”, i expressar la nostra voluntat de recuperar la nostra plenitud nacional en el futur. Sense ser ni més ni menys que ningú, un poble més entre els altres.

Fins i tot hi ha qui proposa que es cree ex novo una festa nacional per als valencians. Si fórem un Estat independent, el dia de la nostra independència o de la sanció de la nostra constitució. Com que no ho som -i amb la mateixa voluntat que adés-, la data de quan ho fórem: el dia de proclamació dels Furs del regne de València. Per mi, seria perfecte.

No obstant això, continuem amb el 9 d’octubre. Per al valencianisme, quan se celebra avui en dia aquesta festivitat vol dir remarcar després de tants anys de negació i discriminació -que encara són vigents, és clar- que els valencians som un poble i tenim la nostra pròpia història. Combatre el que, com cantava Al Tall, el que sempre ens havia imposat l’oficialisme espanyol: que no tenim història i que la nostra és la d’ells.

És a dir, celebrant el 9 d’octubre estem dient que existim, no estem celebrant un genocidi.

Perquè, a més a més, amb el 9 d’octubre celebrem la fundació d’un regne, d’un país com qualsevol altre, però que té una particularitat: és el nostre. Si som valencians en 2018 és com a conseqüència d’eixe acte fundacional. Per tant, estem establint un lligam temporal d’existència del nostre poble. Un lligam històric i col·lectiu, és clar: independentment de les nostres biografies particulars, si tenim cognoms que delaten que els nostres avantpassats varen ser part de l’assassinat dels àrabs del segle XIII, com si ens diuen que hem vingut a aquestes terres més recentment. Això és absolutament irrellevant.

Som perquè vàrem ser i, sobretot, perquè tenim la voluntat de continuar sent-ho. A pesar del que i dels qui ens ho impedeixen. Això és el que estem afirmant amb el 9 d’octubre.

Per contra, el 12 d’octubre no celebra cap data fundacional del país dels espanyols, sinó que és una celebració d’expansió i conquesta. La “gesta” col·lectiva més gran: l’imperi. El supremacisme: la imposició de la pròpia sobirania i govern sobre altres, perquè són una “raça superior” (no debades, el 12 d’octubre era fins fa quatre dies “el día de la raza”).

I si això és el que projecta sobre el passat, sobre el present no és precisament menys agressiu, ja que el 12 d’octubre s’exalta una Espanya “eterna” d’arrel castellana que nega, com no pot ser d’una altra manera, les identitats no espanyoles que avui en dia viuen sota el jou de l’Estat espanyol.

Una bandera espanyola onejant el 12 d’octubre diu “¡a por ellos!”, una senyera valenciana onejant el 9 d’octubre diu “volem ser i que ens respecten”.

Per això celebre el 9 d’octubre i no celebre -i combat- el 12 d’octubre.