Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
26 oct. 2020
En portada, Opinió

Quan el meu mal serà vell el teu serà nou, o no

Aquest temps paralitzat i que ens té confinats a les nostres cases ens està fent veure com és la nostra vida sense la interelació amb la resta de la societat. Un simulacre de solitud hiperconnectada que ens fa veure les nostres entranyes, el nostre jo més sòrdid, ens avalua constantment com a éssers humans, ens fa vindre al cap errors del passat i com el canviaríem si poguérem.

Davant d’aquesta situació que compartim, m’he posat a reflexionar per què reprimim tant els sentiments, per què no ens deixem anar i per què tendim a buscar complicacions cada vegada que veiem de prop un indici de felicitat.

I he arribat a la conclusió que som tots uns moniatos que ens pensem que la vida és molt llarga. I sou moniatos tots els que no aprofiteu l’ara i l’ací. Moniatos tots els que estimeu i vos poseu mil traves mentals i imaginàries per no deixar anar el que sentiu. Moniatos als que la por i el dubte vos nuguen per dintre i per fora. Moniatos tots els que no penseu que el primer que fareu en sortir serà abraçar a algú estimat i riure, riure molt. Moniatos els qui rebutgeu el benestar absolut d’estar en pau quan mires algú als ulls i vos amargueu l’existència amb relacions plenes de plors. Moniatos els que no teniu paciència, els que deixeu passar la vida, els que calleu per covards, els que no valoreu el present. Pareu atenció, reaccioneu!

Si teniu la sort de no tindre la incertesa de la mort al voltant vostre, doneu-vos per agraïts d’estar vius. Si tot el que ens passa a la vida no fa que vos deixeu de rancúnies estèrils i prioritzeu allò important, potser encara cal apretar més la torna. On i amb qui vols estar, quan tot això passe?

Jo mateixa em confesse moniata la major part del temps. Potser també n’aprendré, gràcies a les palades de merda que ens van esguitant com l’aigua quan estem vora mar. O no. De moment, em guarde les galtades i abraçades que pegaré en el futur proper que espere tindre, estime als meus en la distància. I respire per la figa, que això sempre va bé.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *