Els Pressupostos de la Generalitat valenciana per a 2020 fan un total de 23.179,57 milions d’euros. L’últim pressupost que va aprovar el PP (els comptes de 2016), sumaven 17.155,82 milions d’euros. Aquest increment es deu a diverses raons, entre les quals hi ha un nou cicle econòmic, polítiques més expansives i, sobretot, la inclusió en els Pressupostos elaborats pel Govern del Botànic d’allò que s’ha anomenat la “partida reivindicativa” del finançament, que suma més de mil milions d’euro en la columna d’ingressos, xifra que ve de la quantitat extra que hauríem de rebre en transferències de l’Estat per tal de situar-nos en la mitjana.

Com tots sabem, uns comptes d’una institució pública han d’estar equilibrats; és a dir, no pots pressupostar més despeses que ingressos. Per això, si vols gastar mil milions d’euros més, has de pressupostar eixos mil milons d’euros més en ingressos també. I com els aconsegueixes? Incrementant els impostos, cosa per a la qual no tens marge de maniobra -i el poc que en tens, ja el tens espremut al màxim-; o retallant d’altres partides, quan tenim una de les despeses per habitant més pobres de tot l’Estat, així com també la ràtio de funcionaris. Per això aquesta “partida reivindicativa” és tan important, perquè és la base econòmica legal que et permet anar fent. Simplement això: anar fent. 

Per una raó també molt evident: el finançament que rebem de l’Estat és manifestament insuficient: no arriba ni a cobrir les despeses de sanitat i educació, la base de l’Estat de Benestar. D’aquesta manera, a base d’aquestes enginyeries comptables, podem augmentar la inversió en aquestes partides. Ara bé, a canvi de què? Doncs també molt senzill: a canvi d’incrementar el deute, ja que és públicament notori que eixos mil milions d’euros extra per finançament no havien d’arribar. Ni s’esperava que arribaren. 

I això suposa que la segona conselleria per volum de despesa és la del servei del deute, a molt poca distància de Sanitat. El pagament d’interessos. 6.411 mil milions d’euros, més d’un de cada quatre euros del Pressupost per a pagar als bancs. És a dir, l’autonomia valenciana no és viable -en base a aquestes xifres i a aquest sistema- ni en un cicle econòmic de creixement dels ingressos, ni amb un Govern que ha posat en marxa polítiques expansives. Ja no està el PP que roba, com a excusa. 

I no és perquè l’autonomia valenciana no siga viable. Si es quedaren ací tots els impostos que es recapten ací, sí que ho seria. Però resulta que els impostos els recapta l’Estat espanyol. I després és també l’Estat espanyol que els distribueix. I, com hem dit, no ens n’arriben prou ni per a les despeses de Sanitat i Educació, cosa que implica haver d’endeutar-se més i més. I no és que no ens n’arriben prou perquè estiguem per damunt de la mitjana de l’Estat en renda i, per tant, haguérem de contribuir al que ells en diuen “solidaritat interterritorial”; no, tampoc: estem per sota de la mitjana. Però transferim recursos a territoris que hi estan per damunt. És a dir, som pobres que paguem a rics. I no és tampoc que no ens n’arriben prou tampoc perquè es compensen via obra pública i inversions, no: ací també som els primers per la cua, com sempre. Com en tot. 

Fet i fet, si l’autonomia valenciana fóra una botiga, hauria de baixar la persiana, en aquestes condicions. Senzillament, no és viable. I això des d’un punt de vista de la gestió estricta. Administratiu. Però se suposa que l’autogovern és una altra cosa. Autogovern no vol dir pagar les nòmines dels funcionaris i prou. El “negoci” que tenim ara mateix és especialment pervers. No podem decidir res de res sobre com volem organitzar i orientar les polítiques en matèria de Sanitat, per exemple, però sí que l’hem de gestionar amb uns recursos amb els quals hem de fer malabarismes que ens hipotequen per al futur per tal de no haver de tancar hospitals i amb els quals la gestió sempre serà precària. Per la qual cosa la gent acabarà assimilant autogovern a mal servei. Quan és justament al revés. Ras i curt, en aquestes condicions és millor no tindre la competència de res. 

L’autogovern no és ser simplement els gestors de res, que és el que som ara mateix, amb la centralització imposada per l’Estat d’Alarma plenipotenciari i amb militars cada dia en totes les televisions. Ara mateix els estem fent la faena bruta, de fet. Ells dissenyen i decideixen, i nosaltres hem de traure les castanyes del foc sense tindre cap pinça, ni castanyes ni foc. Des d’aquest punt de vista, fins i tot França també té els seus nivells administratius i els seus encarregats territorials per gestionar els serveis més enllà de l’Illa de França. Sense decisió, no hi ha autogovern; hi ha descentralització administrativa, que és tota una altra cosa. I de la qual es pot traure paral·lelismes històrics ben poc gratificants i edificants. 

I davant d’aquest panorama en què ens trobem, sent simplement els encarregats d’una part de la gestió de casa nostra, en unes condicions francament perverses, quina és, però, l’anàlisi dominant a l’Estat espanyol? Justament la contrària. I compartida de manera explícita per dreta i esquerra. Només Podemos -i segons com i sempre amb la boca menuda- podria no formar part d’aquest consens, però sempre impulsat per les seues organitzacions perifèriques. 

El consens a Espanya, però, és que això de les autonomies ja ha anat massa lluny. Que en aquells territoris on hi ha alguna llengua més que no siga l’espanyola s’adoctrina en l’odi hispanòfob. I si els asturians reclamen una tímida cooficialitat, reben garrot. Si allò que es va anomenar “pacte constitucional” consistia a llançar la pilota avant un parell de generacions en base a ambigüitats, el temps ja ha arribat. 

La lliçó catalana els diu que el que funciona és la mà dura. Si amb els bascos, que pegaven trets i posaven bombes, la cosa es va acabar sense fer-hi cap cessió, per què ara n’han de fer amb els catalans, que ni els mateixos jutges del suprem es creuen que facen res més que performances d’esplai a colònies? L’èxit en matèria de no ficció d’aquests últims anys és un assaig que té el títol ben sucós d’”Imperiofobia”, que vol dir tantes i tantes coses que expliquen tantes i tantes coses i que ve a ser una nova enquadernació per al segle XXI de l’Enciclopedia Álvarez. En matèria de ficció, Pérez Reverte, qui té seient a la Real Academia de la Lengua Española, institució fundava per Felip Vé. Hem dit ja que el nom amb què regna l’actual Borbó a Espanya és el de Felip VIé? Cal dir-ne alguna cosa més?

En definitiva, fins ara no havíem parlat en cap moment d’identitat, sinó simplement d’autoorganització. Però podem parlar-ne, per descomptat. I, per exemple, podem fer una excursió als antípodes, concretament a l’illa de Java, la més poblada d’Indonèsia. La terra dels javanesos, que són el grup ètnic majoritari de l’Estat. I on es parla(va?) javanés, que és la desena llengua del món amb més parlants nadius. Doncs bé, es tracta d’una llengua en perill d’extinció, perquè la transmissió intrafamiliar ja s’ha interromput fins al punt que en les ciutats més poblades 2 de cada 3 mares javaneses parlen ja malai (o indonesi, que n’és el nom oficial allà) als fills, amb les zones rurals seguint la tendència amb la distància amb què sempre s’esdevenen aquests canvis. És a dir, que en aquest món de tendència a la uniformitat, ni tan sols ser una de les 10 llengües més parlades et salva de la desaparició en unes poques generacions.

Bé, doncs: aquest és el panorama que tenim els valencians i les valencianes aquest 25 d’abril de 2020. Tanmateix, seguim amb la tècnica de l’estruç, en el millor dels casos. Poc abans de l’Estat d’Alarma, el passat 4 de març, es va organitzar, dins del cicle dels Debats del Magnànim, al Centre del Carme una conferència en què es reivindicaven els qualificats com a “territoris invisibles”; és a dir, Galícia, Navarra, les Illes Balears i, és clar, el País Valencià. En aquest sentit, la tesi vindria a ser que hi ha vida més enllà de Madrid, Barcelona i Bilbao, com si hi haguera equidistància entre aquests tres vèrtexs del triangle. Com si nosaltres no estiguérem dins d’aquesta pugna. Com si el que després es pot qualificar despectivament com a “monotema català” no tinguera res a veure amb una altra autonomia com la nostra que es veu ofegada i no troba una altra manera d’assegurar la supervivència del seu autogovern. Com si a nosaltres no ens veieren ja com a part del mateix poblema i com a destinataris de la mateixa solució i medecina, mentre estiguem vius i no vulguem desaparéixer. Com si ens trobàrem en una tertúlia del Café Gijón i analitzàrem les virtuts de la región i la provincia per a representar l’”alma” del “cuerpo nacional”, tot seguint els episodios de Pérez Galdós. Amb això no vull dir que eixa fóra la voluntat, ni dels organitzadors ni de tots els ponents, d’aquell col·loqui, però no em vaig poder estar de veure’m colpejat per una dissonància tran gran entre el que hi ha fora, al món, i les ombres que en veiem representades dins del nostre clot on volem amagar el cap, mentre pensem que, si ens portem bé, no ens tocarà rebre’n a nosaltres. Ho pose com a simple manifestació agafada a l’atzar, d’un -diguem-ne- “esperit del temps”, i que conste que potser no en siga tampoc la que més s’ho meresca, sinó simplement la que em va cridar l’atenció en aquell moment.

No, vulguem o no, estem davant d’un canvi de paradigma que se’ns emporta per damunt. Reitere: ens agrade o no. Hem de canviar el nostre discurs. No tinc ni receptes ni pòcimes màgiques, evidentment, però no cal tampoc massa clarividència per veure on ens han portat tots aquests anys d’autonomia. Es fa necessària una alternativa, per tant. Toca refundar el valencianisme. No sé si estem preparats per fer-ho ni si tenim prou forces. El que sí que sé és que, si seguim com ara, pocs 25 d’abril més commemorarem fora del museu.