Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
28 nov. 2020

Com alguns sabeu, soc un apassionat de la bicicleta, un esport que va arribar a mi per la tradició que es va inventar el meu avi sicilià de regalar-li una bici de carretera a mon pare amb 18 anys i que ell va continuar amb mi. Mon pare va créixer apegat a la ràdio i escoltant el que feien els Nencini, Anquetil, Poulidor, Gimondi i Merckx, i jo apegat a la televisió i mirant el que feien els Fignon, Lemond, Chiappucci, Indurain i Nibali. La primera gran volta que vaig vore en directe va ser el Giro d’Itàlia a Villa San Giovanni, el poble de l’estret de Messina on vivia a Calàbria. Enguany el Giro ha creuat, com llavors, l’estret de Messina per pedalejar al continent, que és com anomenen els sicilians a Itàlia.

L’edició del Giro d’Itàlia d’enguany ha tingut una d’eixes iniciatives que només els italians són capaços de crear i vendre al món d’una forma senzilla i brillant, una iniciativa anomenada Giro di Tavola que ha consistit a difondre a les xarxes uns xicotets vídeos diaris amb una recepta típica de la zona per on anaven a passar els ciclistes i una recomanació vinícola local per acompanyar els plats. Una cosa que m’ha sorprés gratament ha sigut vore noms de plats típics en dialetto. L’acte social de parar taula i asseure’s davant un bon plat és encara una cosa prou familiar i social, i en este àmbit, a Itàlia encara és freqüent la presència del dialetto. Muntat en la meua màquina d’inspiració literària, és a dir, la meua bicicleta, i pujant cap a la Calderona se’m va ocórrer la idea d’escriure un recorregut gastronòmic-lingüístic d’Itàlia parlant de la llengua que assaboreix i la llengua que parla.

Itàlia no és un país tan uniforme com podria semblar: només cal vore les taules a l’hora de dinar o de sopar de les diferents famílies italianes de sud a nord, i els diferents parlars que les acompanyen. L’estàndard escollit va ser el toscà de Dante, però, en realitat, la llengua parlada i escrita per Dante no va ser l’única candidata per ser-ho: l’escola literària siciliana del segle XIII va ser la gran rival. La rivalitat era tal que Dante, a la seua obra La Divina commedia, situa els membres de l’escola siciliana, els seus enemics, a l’infern. Desgraciadament, Dante se’n va eixir a la llarga amb la seua i la llengua de la primera escola toscana es va convertir en l’estàndard de l’italià; el sicilià es convertiria en un dialecte relegat a un àmbit familiar. La resta de parlars també varen passar al domini familiar i varen ser considerats vulgars. S’ha de dir que a Itàlia les varietats de la llengua han evolucionat i s’han allunyat tant l’una de l’altra que ara mateix a un piemontés li és difícil entendre’s amb un sicilià si no parlen els dos toscà. Encara que l’Estat Italià continua parlant de dialectes de l’italià i que en l’àmbit familiar la paraula dialetto s’ha normalitzat, el que ens trobem són llengües, segons molts filòlegs. Una cosa curiosa és que els parlars italians han emigrat amb milions de persones i s’han mantinguts vius, sobretot a Amèrica, on no s’han contaminat de la influència dels mitjans de comunicació i de l’escola pública italiana, on l’italià és la llengua oficial, amb algunes excepcions com el Südtirol i la Valle d’Aosta. S’ha de dir que el creixement de la llengua italiana actual coincideix amb l’estat creat al 1861 i l’alfabetització massiva dels italians i, en canvi, els dialetti, coincideixen en gran part amb la divisió administrativa anterior a la unitat.

Feta esta xicoteta introducció, comencem el giro lingüístic-gastronòmic pel sud, com sempre s’ha de fer i com esta edició del Giro d’Itàlia ha fet també. Partim de l’illa més gran de la mediterrània, Sicília, i amb els que jo anomene els «Països Sicilians», que és on es parla el sicilià amb vora uns cinc milions de parlants a l’Illa de Sicília, quasi tota la Calàbria i en part de la península del Salento en la Pulla. En els territoris de parla siciliana existeixen illes lingüístiques on es parla grec, albanés i uns dialectes gal·lo-itàlics que portaren, entre altres, els soldats i colons de la Llombardia en època normanda. Estes illes han coexistit durant segles amb el sicilià, sent bilingües els seus parlants. Com no soc filòleg, no m’atrevisc a parlar de les característiques del sicilià i dels altres parlars, així que vos deixe l’enllaç de la Wikipedia italiana, que està prou complet.

En estos territoris s’han disputat cinc etapes: quatre a Sicília i una a Calàbria. Els cinc plats mostren la riquesa i diversitat mediterrània amb la presència de verdures, de llegums, d’oli d’oliva i de peix. Són plats populars fets amb aliments que provenen dels cultius que la població té a l’abast, com és el cas de la pasta con le sarde, que utilitza el fenoll selvàtic per a donar-li més gust; il macco di fave, que utilitza una varietat de faves locals; la caponata, creada per conservar durant tot l’any les verdures de temporada com l’albergínia, la tomaca o el pimentó. Si Palerm és coneguda per la pasta con le sarde, Catània proposa la pasta alla norma, una pasta on el protagonisme el tenen les albergines fregides, la tomaca i el brull salat. Dels cinc plats proposats, el que té nom sicilià és la fileja alla ‘nduja, un plat típic de la ciutat calabresa de Vibo Valentia; la fileja és un tipus de pasta curta que adopta la seua forma de l’assecat al voltant de les branques del càrritx; la ‘nduja és un embotit a base de carn de porc i pimentó picant.

Les cinc etapes següents van pujant cap al nord a la vora del mar Adriàtic, en part de l’antic regne de Nàpols o la part continental del Regne de les dues Sicílies. Ací entrem en uns territoris on set milions de persones parlen la llengua napolitana, que està formada per les varietats napolitanes, lucana, abrucesa i pullesa. En esta zona també trobem illes lingüístiques de dialectes gal·lo-itàlics, d’albanés i d’eslové.

En este cas, els plats recomanats tenen més presència de peix i de pasta, ja que en estos territoris és on més pastifici hi ha, i els plats van acompanyats de formatges, no debades és Itàlia i no França qui té el primer lloc en nombre de tipus diferents de formatge. El primer plat que ens mostren són les orecchiette alla materana, un plat amb mozzarella, salsa de tomaca, corder i ceba, i una pasta que té la forma de xicotetes orelles que s’acaben de cuir al forn; a continuació ens descobreixen les cozze fritte, clòtxines arrebossades i fregides; tornen a les orecchiette, però esta volta alle cime di rapa; la tomaca no és sempre obligatòria amb la pasta, en este cas es cuina amb grelos, pa ratllat i anxoves. El plat escrit en un dels parlars d’este grup és el pallotte cacio e ova: cacio és la forma que s’utilitza en esta zona per a formatge i ova el plural d’ou; per a finalitzar ens proposen una frittata di alici, que és una truita d’aladrocs.

El camí del Giro continua cap a l’Emilia Romagna, però abans d’entrar en este territori dels parlars emilià i romanyés, els ciclistes creuen la regió de les Marques, on es parla l’italià central que coincideix amb bona part de l’antic Estat Pontifici, incloent-hi Roma i gran part de la seua regió. Son uns parlars molt pròxims al toscà i que fan de frontera entre el Nord i el Sud d’Itàlia o entre els polentoni, com diuen els del sud, i els terroni, com diuen els del nord. No ens han deixat una recepta d’estos territoris, ja que no hi havia final d’etapa, però si hem d’escollir-ne una, seria, sense cap dubte, la carbonara amb el pecorino romano. Este grup de llengües i el toscà fan de frontera junt amb els Apenins, que giren ací cap al sud, amb les llengües septentrionals, totes elles gal·lo-itàliques, amb l’excepció de l’occità, franco-provençal, les llengües germàniques, el vènet i el friülà.

En les etapes de l’Emilia Romagna ens ofereixen a tastar la piadina, nom que ve de piada, que en romanyés vol dir plat, i el gnocco fritto -el gnocco és un tipus de pasta que no es fa amb blat, la seua base són creïlles o dacsa-; en estos plats es nota que ja anem deixant la mediterrània, ja que comencen a aparéixer embotits com la mortadella i el prosciutto.

A continuació, els ciclistes entren a la regió del Vèneto, amb un primer plat com els bigoli all’anatra, fet amb una pasta pareguda als spaghetti, però amb una superfície rugosa que permet assimilar millor les salses que els acompanyen i el ja universal tiramisú, que és la versió italianitzada de la paraula vèneta tiramesú, que vol dir dolç. Es conta que es va fer famós en una casa de prostitutes als anys 30 del segle XX, ja que s’oferia als clients després de fer l’acte sexual per a «recuperar-se». Uns quatre milions parlen vènet, que ocupa el tercer lloc en parlants, després del napolità i el sicilià i està present també al Brasil, degut a l’emigració. Esta llengua ha estat lligada tradicionalment a la república de Venècia i va començar la seua decadència amb l’arribada de Napoleó.

Un altra de les escales dels ciclistes va ser el Friuli, on els organitzadors de la iniciativa ens oferiren una menestra anomenada jota, que és el nom friülà per a menestra i que ve del llatí jutta; a continuació, ens proposen el tagliolino San Daniele, una pasta a l’ou amb el pernil més conegut d’Itàlia -en la gastronomia del territori on es parla friülà abunden llegums i embotits-. El friülà té uns 600.000 parlants; algunes teories diuen que el friülà, el ladí i el romanx pertanyen al mateix grup o llengua que es diria rètica, però com ací hem vingut a pedalejar, seguirem cap al Trentí.

Deixant ja l’Adriàtic, els ciclistes entren a la regió del Trentino Alto Adige/Südtirol, on hi ha diferents llengües: llombard, vènet i sud-tirolés. El Tirol del Sud i la resta de la regió s’annexionaren a Itàlia desprès de la derrota austríaca a la Primera Guerra Mundial. Al Tirol del Sud, l’alemany és oficial i el tenen com a llengua materna vora el 70% de la població, que parla concretament el dialecte sud-tirolés, que ha adoptat paraules italianes. La gastronomia és clarament germànica i ens proposen els canederli, que són unes pilotes fetes entre altres ingredients amb el speck, un embotit tirolés.

I el Giro, ja a punt d’acabar, travessa la Llombardia per arribar al Piemont i tornar a entrar en la Llombardia, per acabar a Milà on, com és tradició, els ciclistes passen l’última meta de la volta ciclista italiana. Ací ens trobem amb el llombard, el piemontés, el lígur, i, ja en la proximitat amb França, l’occità i el franco-provençal. Com hem dit adés, llombard, piemontés i lígur són llengües gal·lo-itàliques que tenen uns 3,5 milions, 700.000 i 500.000 parlants, respectivament.

La gastronomia d’estos territoris inclou productes làctics i licors. La iniciativa Giro di Tavola ens proposa dos plats amb un nom en llombard i un altre en piemontés, respectivament: el primer el sciatt, que són trossos de formatge arrebossats i fregits, -en el dialecte llombard de la vall de la Valtellina este mot vol dir gripau-; el segon, el bunet, és un tipus de flam que en piemontés vol dir boina. La penúltima etapa ens porta d’Alba a Sestriere, poble occità dels Alps. Ací ens proposen la carne cruda all’albese, un plat a base de carn crua de boví. I esta volta lingüística gastronòmica acaba a Milà, capital de la Llombardia, on ens proposen el típic risotto alla milanese. I com este article està adreçat, entre altres, a un públic valencià, del que en soc membre, ens estalviarem els meus comentaris valencians sobre el cuiner que meneja l’arròs mentre s’està cuinant dins el perol.

Fins ací, este viatge de 21 receptes, des de Sicília a la Llombardia, al que, per completar la diversitat lingüística italiana, hauríem d’incloure-hi el toscà, que ha sigut l’escollit com a italià estàndard; el sard; el gal·lurés, dialecte del cors parlat a la part nord de Sardenya, on en esta edició els ciclistes no ha pedalejat, i, per descomptat, el català de l’Alguer, llengua que coneixem tots prou bé, per parlar-la, llegir-la i escriure-la.

Espere que el viatge haja sigut del vostre gust i tot un descobriment lingüístic de sabors i parlars.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *