Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
14 juny 2021

Entre les moltes coses desfasades i inútils que vaig aprendre quan estudiava periodisme, com l’edició analògica de vídeo, a fer servir un tipòmetre o allò tan antic de l’ètica professional, també estava aquella cosa del gos i la persona.

Una notícia, per definició, és el relat d’un fet recent que desperta l’interès d’aquells que el reben. Ha de tenir una certa importància per algú, ser rellevant o extraordinari i ha de ser explicat amb veracitat i objectivitat. Ens deien que és notícia que una persona mossegue a un gos i no un gos a una persona. A menys que el mate o que la persona siga regidora d’algun ajuntament important, això no ho deien però és així.

No és notícia que esmorzes alvocat. No és notícia res que t’hages de trencar el cap per decidir que ho siga, però de vegades podem fer veure que sí i per tant el símil del gos ja no ens val.

Si parlem en termes personals, hi ha gent més o menys expansiva en la seua projecció pública: la mateixa gent que arribava a la feina i et contava mil coses probablement siga la mateixa que ara té un ritme més alt de publicacions a les xarxes. Però això, al final, és necessitat d’expressió, de reforç positiu i acaba sent un tipus de comunicació interpersonal. No vull parlar d’això aquí: vos parlo dels organismes generadors de notícies, les empreses, institucions i organitzacions de qualsevol tipus amb un perfil professional, amb uns objectius de notorietat, econòmics o del tipus que siga, que han emprès una carrera sense meta per una presència constant, non-stop, a la ment dels receptors.

Passen moltes coses al món. Rellevants, amb importància, extraordinàries. Tantes, tantes coses alhora i que es retransmeten al mateix temps que és impossible absorbir-les i copsar-les totes, ni que siga superficialment. I si això és amb les coses que passen, imagineu amb les que no passen. La saturació informativa que vivim ens manté sobreestimulats i amb una absoluta necessitat de comunicar constantment, perquè si no comuniques no existeixes o això ens han fet creure.

Tenim entès, perquè així ens arrossega el món, que és important la presència continuada. Però de veritat cal comunicar sempre? Aquest horror vacui que patim, la por al silenci que en realitat amaga la por a la irrellevància, ens sotmet. Si generes contínuament notícies, no hi ha notícia. Si te pasas, te lo pierdes. Entre tots els nous oficis que han anat sorgint a remolc d’aquesta dinàmica estan aquelles persones que es dediquen a generar continguts i d’altres que els posicionen, perquè clar, n’hi ha tants que si no te’ls posen els primers, ni els veus. Personetes que es passen el dia pensant què dir, inventant coses noves perquè en realitat no tenen res a dir. Si ho tingueren, ho dirien i prou. Tot, en una competició inacabable per ser qui més coses diu i qui més reaccions rep. És molt cansat, em té fins a la figa i no val per res. Perquè és molt més important que se t’escolte quan realment tens alguna cosa a dir.

No és dolent el silenci. Ningú se n’adona del silenci. No cal aquesta intensitat. No cal crèixer constantment. No hem de ser sempre alguna cosa. Al final, és una qüestió molt senzilla: Tens alguna cosa a dir? La comuniques. No tens res? Calles.

Articles relacionats