Després de llegir Permagel fa dos anys i Boulder (Club Editor, 2020) ahir, només puc dir una cosa: Eva Baltasar és d’un altre planeta. Un planeta on mataria per empadronar-m’hi, però on crec que només hi cap ella. Un planeta propi, que habita sense donar-li massa importància. Un lloc totalment nou, que fa a la seua mida paraula a paraula i personatge a personatge.

Podria parlar de l’absoluta originalitat dels seus giravolts semàntics, però sempre em quedaria curta. De la fluïdesa d’una narrativa que t’arrossega. O dels personatges de carn, ossos, problemes i arestes que t’entren a dintre i et colonitzen. Del pòsit que les seues novel·les et deixen al cos, partícules subatòmiques que no veus però hi són i es van assolant cap al fons de tu, precipitant-se lentament pels teus estrats més íntims.

Boulder és la paraula anglesa per referir-se a una roca solitària de duresa tel·lúrica incontestable, que pot ser colpejada i llimada per les onades sense perdre ni un pèl de la seua consistència. Així, com una roca, és la protagonista de la història que ens conta Baltasar. La maternitat, com una gran onada, se li arremolina al voltant, modificant-li el paisatge, esquitxant-la quasi per accident, sense remei i sense sentit.

Crec que fins i tot per a les que som mares per decisió pròpia i meditada, si és que això existeix, ens és fàcil de veure la maternitat a través dels ulls de Boulder: la seua visió és aquell monstre a l’armari que ens aguaita per l’escletxa. No cal parlar-ne ni veure’l per saber que hi és, com un embalum de misèria, neguits i canvis. Hi convisquem o no, comprenem la seua existència. I aquesta és l’autèntica meravella d’aquesta novel·la, que ens apropa a un microscosmos alié i compacte, fins que no només el toquem, sinó que el vivim en tota la seua densitat. Aquest és el miracle i també l’abisme, vistos des de la vora de les pàgines, a punt de llençar-t’hi.