Durant molt de temps, l’única illa en què he estat ha sigut Sicília, l’illa d’on venen la meitat dels meus orígens i la protagonista de tantes històries i llegendes. Diu la llegenda que Sicília és l’illa de Polifem, un gegant d’un sol ull que es va trobar Ulisses i els seus mariners quan intentaven tornar a Ítaca després de la guerra contra Troia. Encara recorde la primera vegada que vaig vore de xicotet la pel·lícula Ulisse, dirigida per Mario Camerini i on Kirk Douglas feia d’Ulisses. La part de la pel·lícula on Ulisses es trobava amb Polifem era la meua preferida. Cada volta que véiem en casa la pel·lícula, mon pare em contava que això eren les platges de roques que hi han al nord de Catània, les que véiem des del cotxe cada novembre, quan visitàvem els meus iaios al cementiri del poble. Més tard, en l’escola, em feren llegir la Ilíada, l’Odissea i l’Eneida, els tres clàssics que ens parlen des de la caiguda de Troia al naixement de Roma. L’Odissea, per a mi, era el més cruel dels tres, perquè els déus castigaven Ulisses eternitzant la seua tornada a sa casa, a la seua illa.

Mallorca va ser la segona illa en què he estat; va ser durant un congrés d’entomologia aplicada. Vaig quedar enamorat de la serra de Tramuntana, eixa costa abrupta em recorda la llegenda de Polifem i Ulisses. Quan la meua amiga Carmen de l’editorial Galés em va convidar a anar a la presentació a Gandia d’un llibre sobre uns mallorquins que anaren a l’Olimpíada Popular de Barcelona, no ho vaig dubtar dues voltes, vaig anar i vaig comprar el llibre. Història, esport i una illa s’ajuntaven dins d’una mateixa frase i l’envit a llegir-lo era quasi una obligació per a mi. El que no esperava era trobar-me la història de més de 600 Ulisses mallorquins, que anaren uns dies a Barcelona i que tardaren anys a tornar a la seua casa. Cada mallorquí que es va embarcar en el Ciutat de Barcelona per acudir a l’Olimpíada popular va viure la seua pròpia Odissea, tant per anys de viatge com per adventures.

Els mallorquins a l’Olimpíada que no fou, és un llibre assaig de Pau Tomàs Ramis, guanyador del premi Mallorca d’assaig 2020, que ens conta la història d’uns esportistes, cantants, dansaires i altres mallorquins de totes les edats que anaren a una olimpíada que al final no fou. Estic segur que quan a Pau se li va ocórrer la idea d’escriure este assaig, ell també va començar també la seua pròpia odissea, perquè la tasca no era senzilla. Per a escriure este llibre, Pau va necessitar molta paciència, passió i il·lusió. Per a fer este viatge, va consultar desenes d’articles en periòdics de l’època, va llegir desenes d’actes municipals i d’associacions culturals i esportives, va consultar desenes de documents jurídics de processaments i sentències i va buscar testimonis dels fets qui mai s’havien atrevit a contar la seua història.

Si l’odissea de la recopilació de la informació ja va ser tota una epopeia, posar tota la informació junta en un format agradable al públic general en va ser una encara més gran. Però Pau ha aconseguit arribar a la seua Ítaca i ha aconseguit plasmar tota la informació recopilada en un format prou engrescador. El llibre té tres parts: en la primera part se li explica al lector què era l’esport popular als anys 30 del segle XX, com s’arriba a organitzar una olimpíada popular, com s’organitza, qui li dóna suport i els mallorquins que hi volen anar; en la segona part s’explica l’odissea mallorquina i els motius d’esta; és una part plena de testimonis, on ens trobem fins i tot els telegrames que enviaven els afectats. En la tercera part es relata el retorn a Ítaca (Mallorca), explicant com s’investigaren i/o castigaren els mallorquins. El text va acompanyat per desenes de documents i fotografies de l’època, que ens ajuden a visualitzar la història.

Pau, amb esta estructura, ha aconseguit que la presentació de tants documents d’investigacions, dades i documents gràfics siga prou amena per al lector. Després de llegir 400 pàgines, les més de 800 notes a peu de pàgina passen quasi desapercebudes i això no era una tasca fàcil. Personalment crec que este llibre dibuixa l’arquitectura perfecta d’un escenari que podrà afavorir que vole la imaginació d’escriptors, que ens podran novel·lar i teatralitzar milers d’històries particulars relacionades amb l’odissea que varen viure els més de 600 mallorquins.

Donem la benvinguda a l’assaig Els mallorquins a l’olimpíada que no fou i que siga bona font de creativitat per a més llibres. Sincerament, espere que algú ens conte algun dia la història novel·lada dels gegants de Palma Tòfol i Francinaina, que viatjaven en aquell vaixell i que ningú sap exactament on van acabar després de l’odissea mallorquina.