A principis de febrer, es publicava en este cau un article de Magda Simó que parlava del fenomen de Noruega, el llibre de moda. En eixos moments, el llibre havia exhaurit els 1.000 exemplars de la primera edició, i ara, tres mesos després, ja va camí dels 6.500 exemplars venuts. Noruega ha sigut una d’eixes tempestes que venen del sud i que porten aigua als horts valencians de la literatura en la nostra llengua. Fa uns dies, vaig acabar de llegir el llibre després de dos passejades de lectura per les muntanyes de Múrcia, on ara visc i on practique l’esport de risc de llegir mentres camine, heretat de ma mare.

El llibre, encara que tinga vora 400 pàgines, es llig ràpid. Capítols de 3 a 4 pàgines, frases curtes i contundents i una història dramàtica creen eixa típica addicció desbocada que ofereixen els best sellers i que obliga el lector a llegir capítols quasi sense parar. Esta avidesa lectora el fa un llibre popular, on el de boca a orella i un bon màrqueting ha fet que es convertisca en un èxit. Això el fa una obra mestra? No, simplement li agrada al públic general, com ja ha passat amb altres llibres i continuarà passant. Però què té de diferent Noruega respecte a la resta de llibres d’èxit? Sense dubte, l’escenari! Noruega relata la història d’un escriptor -o, millor dit, la d’un projecte d’escriptor- que viu a la València dels huitanta als dos mil, una València amagada a què els valencians li tenien vergonya i a què abandonaren cap a la València que començava a destruir l’horta. Això fa que la lectura de Noruega s’esdevinga un viatge espai-temps en què el lector es converteix en un turista del temps. Este viatger pot ser un veí de València, de la seua àrea d’influència, un coneixedor de la ciutat o, fins i tot, un viatger d’una València per descobrir juntament amb Albert, el seu protagonista.

Noruega és també una mena de Cuéntame en clau Cap i Casal per a la generació dels nascuts als 70. El lector reviu, paral·lelament i acompanyat del protagonista, la seua pròpia història pels carrers de València. Una amiga em contava que, si bé havia gaudit molt d’eixe viatge per la València de la seua infantesa, no li havia agradat eixa visió tan trista que aporta, que no coincidia amb els seus records. I és que Noruega, en molts casos, permet també açò, comparar històries: la del protagonista i la del lector. Personalment, conforme llegia el llibre, la cançó que em venia al cap sovint era «La vida sense tu» d’Obrint Pas, un cant a València basat en un poema de Vicent Andrés Estellés, Cant a Vicent. I és que Rafa Lahuerta ha aconseguit fer un llibre que és un cant trist a València, una València que s’enfonsa, reviscola i cau al mateix temps que el seu protagonista. En este cant també apareixen els protagonistes de la València d’eixos anys, i ho fan com a actors secundaris no protagonistes. Noruega és un llibre de reflexions sobre la ciutat, la seua gent i la vida, reflexions que inviten a pensar i a concloure coses que potser contradiguen els nostres propis dogmes. No ho negue, jo he plorat amb Noruega, sobre tot amb el remat final que no crec que deixe indiferent ningú i que toca el cor a qui hem comés un i mil errors per amor i a qui vivim amb la por que, quan tot comence a acabar, no hi haja ningú amb qui compartir les històries que hem viscut.

És evident que el llibre ha agradat -i molt-, ha despertat moltes reaccions i -entre estes- algunes enveges. Des de certa posició del món literari i intel·lectual valencià, no s’entén molt bé com un escriptor amb només dos novel·les publicades haja tingut tant d’èxit. És evident que el bon treball de Vicent Baydal i Drassana hi són al darrere, però s’ha d’entendre també qui és Rafa Lahuerta. A Rafa el vaig conèixer en la celebració-recordatori del gol de Forment en 2019, un acte de cultura de club promocionat per ell, i em va semblar una persona humil i propera. Rafa pertany a una generació d’intel·lectuals valencianistes i del València CF, la majoria d’ells agrupats en el col·lectiu Últimes Vesprades a Mestalla. Són una generació que no casa amb la imatge estereotipada dels valencianistes que tant ha treballat la generació d’intel·lectuals que va crear el fusterianisme i que neguen de forma dogmàtica tot allò que contradiga l’estereotip creat. Però encara que se li negue l’existència, existir existeixen, estan en les universitats, són periodistes, escriuen llibres, són del València i tenen influència en la nostra societat. Els aficionats del València hem convertit Rafa Lahuerta en una mena de filòsof del valencianisme futbolístic. Salvant les distàncies, hem fet de Rafa el Blasco Ibáñez del València CF i del lahuertisme un corrent ideològic dins del València CF, basat en el dogma que al València venim a servir i no a servir-nos-en. Com ja vaig explicar fa un temps en este cau, el València CF és un equip amb una gran massa social, menyspreada per alguns, però amb una gran importància en la societat valenciana. Esta intel·lectualitat que gira al voltant del València CF, en certa manera influeix en el doble valencianisme -futbolístic i polític- de moltes persones, i açò hauria de ser celebrat -o, com a mínim, entendre’s-.

Deixant a banda el meu lahuertisme ja confessat, s’ha de dir que Rafa és un àvid lector. Igual que l’Albert del seu llibre, Rafa llegeix molta literatura i observa tot el que passa al seu entorn. Els pubs, clubs i carrers que apareixen en la novel·la els ha recorregut el protagonista, però també l’escriptor, i això es nota en les descripcions. A banda de les seues dues novel·les, la seua creativitat també apareix en el blog d’Últimes Vesprades a Mestalla i als dos llibres publicats per este col·lectiu, amb històries prou curioses de personatges relacionats amb el club de Mestalla. Però Lahuerta també va ser un artista de la pancarta, en el seu temps de pertinença a la penya Gol Gran del València CF: va ser l’autor de pancartes mítiques, com una resposta a Ferran Torrent, que deia «Gràcies per la propina, però València 5 – Llevant 3», en referència a una xicoteta manipulació en el llibre o un «folleu, folleu que el món s’acaba, habitació…» per a rebre els jugadors del FC Barcelona que havien sigut sorpresos en una orgia en un hotel. Agradarà més o menys, però Rafa Lahuerta és un personatge i a la vegada un cronista més de la ciutat de València.

Les crítiques negatives a Noruega són fonamentalment ideològiques: qui n’ha opinat negativament, no s’ha llegit el llibre (en tinc zero dubtes); com a molt han arribat a la pàgina 47. Pàgina on es critica cert tipus de fusterianisme i que estic segur que va provocar la ira de qui, de sobte, es veu reflectit davant d’un espill. Si no és així, no s’expliquen la quantitat de llocs comuns -que habitualment s’utilitzaven per definir adversaris polítics als 80- emprats ara per definir un llibre i un escriptor. Al llibre se li ha criticat també l’ús de certes formes valencianes i algunes paraules locals, argumentant que podrien no tindre bona rebuda en el lector de Barcelona. Les editorials catalanes farien bé d’expandir el seu marc d’acció a la resta de varietats lingüístiques i començar a donar visibilitat a altres varietats; som 10 milions de potencials lectors i els mots han de córrer com traques en totes les direccions. Sincerament, no imagine una crítica similar a Camilleri o Sciascia per utilitzar formes i paraules sicilianes. No sóc ni lingüista ni filòleg, només el parlant d’una llengua i, com a parlant, he llegit molts llibres catalans amb formes orientals i localismes barcelonins i no m’han provocat cap rebuig. Crec que estes crítiques han servit també de campanya publicitària del llibre i han creat curiositat en el potencial lector. Ja vorem l’efecte de la polèmica en l’aparador de Sant Jordi d’enguany, potser ens trobem sorpreses i la novel·la entusiasma els catalans, com ja ho han fet abans altres novel·les d’autors valencians. Siga com siga, crec que els parlants d’esta nostra llengua hem de saber vore en estos èxits literaris oportunitats de reintroducció del valencià en certs fragments de la societat que s’havien allunyat de la literatura catalana i a la que poden tornar si es fomenta l’aparició de més novel·les. De llegir a escriure hi ha un pas, i parlar és el remat de la novel·la de la nostra llengua.