Una història dels silencis

Fidel a la meua tradició de fer ressenyes, només dels llibres que m’agraden, em trobeu ací per a escriure’n una, la de Casada i callada, d’Emma Zafón. Tinc la sensació que escriure açò serà complicadíssim; el llibre és una obra magistral magnífica, i sobretot, molt recomanable de llegir. Una persona sensata amb esta descripció diria “fins ací la ressenya, llegiu el llibre i gaudiu-lo molt”. Però no puc acabar d’esta manera, he de contar-vos tot el que m’ha encisat, el que m’ha fet plorar i per què pense que és una novel·la brillant. Tot un repte, per algú com jo, que només aspira a fer pensar i que s’ha trobat amb una obra que fa pensar molt. L’única aspiració que tinc, amb esta ressenya, és que aneu a la vostra llibreria de confiança i n’encomaneu un, demà millor que despús-demà.

El primer que m’ha sorprés i m’ha agradat en el llibre és la diversitat lingüística. Cada personatge utilitza el seu valencià o el castellà de l’Aragó, segons el seu estatus social o educatiu, la seua diglòssia o el seu origen. En les converses familiars les terminacions de l’imperfet d’indicatiu acabades en ‘e’, típiques dels parlars valencians del nord, abunden per donar sensació de proximitat. En canvi, la narració segueix un perfecte estàndard, que et dona perspectiva sobre el relat. El castellà apareix o bé per explicar com parlen a les comarques xurres properes, en este cas farcint-lo de mots de frontera, tant aragonesos com valencians, o per demostrar certa superioritat en la conversa, sobretot en el cas de persones riques o amb aspiracions, com ha sigut costum al País Valencià.

El context socioeconòmic i cultural de la història està sempre present i ens explica en cada moment els canvis en l’entorn del relat. A més, ens fa reflexionar, amb perspectiva, de com han evolucionat eixes comarques i la seua gent, amb reflexions puntuals sobre certes dinàmiques. La història ocorre entre Llucena i l’Alcora. Es destaquen, en tot moment, les rivalitats entre els pobles de la comarca d’una forma molt irònica, cosa que m’ha agradat molt. Pense que estes comarques es mereixien que algú contara una història sobre elles. Una terra de masos i masovers, on la indústria ha entrat per a canviar les vides d’aquells que treballaven de sol a sol la terra, i que començaren a conviure amb un torn anglés a la fàbrica. L’autora aconsegueix explicar a la perfecció eixa conversió i el que va suposar.

El llibre està molt ben documentat i no crec que siga per la lectura intensa d’una pila de llibres trobats en arxius parroquials o biblioteques municipals. Estic quasi segur que el llibre ha estat alimentat per desenes de converses que Emma Zafón ha tingut amb diferents persones de Llucena i de la contornada, sobretot dones. Les explicacions tan detallades de jocs, costums, paisatges i expressions, m’han sorprés gratament. Pense que el llibre ajudarà a preservar-los del pas del temps i l’abandó progressiu del món rural. Tinc la sort de tindre orígens a l’Aragó, a l’altre costat del Penyagolosa, i he pogut identificar com a familiars i propis, tots eixos jocs, costums, paisatges i expressions que m’ensenyaren i em transmeteren de forma oral, de xicotet a Linares.

Vull acabar explicant per què este llibre m’ha fet plorar. Emma Zafón ens ha regalat una protagonista, aparentment sense nom, que podria ser qualsevol de les nostres mares o ties. Unes dones que es criaren en un entorn dur, humil, de postguerra, en pobles xicotets o en masos aïllats. Unes dones que somniaven despertes amb mil projectes i il·lusions, que s’enamoraren o no, es casaren, criaren i les feren callar per ordre d’una societat que els exigia, i per desgràcia els continua exigint, que es casen, crien i callen. He plorat perquè he reconegut eixe procés tan ben explicat i novel·lat per l’autora en la meua pròpia família i he sentit impotència, frustració i cabreig per no haver fet prou per a canviar-lo. Jo vaig ser testimoni de com la primera dona que aconseguia estudiar a la universitat, aprendre a conduir i fins i tot entrar en un bar al seu poble, de sobte la van fer callar. He vist com eixa dona, igual que sa mare, va lluitar perquè els seus fills, sobretot les filles, foren lliures i, sobretot, independents econòmicament. Una mena de fugir de la realitat social, i per tant del silenci imposat, a base del sacrifici solidari cap a la nova generació.

La història que ens ha contat Emma Zafón és la història del silenci de moltes dones en molts pobles del món. Ella l’ha narrat en un entorn concret, el seu, però podia haver sigut en el Pirineu de Lleida, l’interior de Sicília, el nord-oest murcià o el Magreb o qualsevol altre lloc. El context ens pot atraure a qui el coneixem, però la història ens ha d’interpel·lar a totes i tots. És una història per a empoderar dones i filles, però també per a desconstruir homes i fills. En la meua opinió, és un llibre molt necessari que fa pedagogia en uns entorns no urbans, on hi ha dinàmiques socials diferents a les de les ciutats i on és difícil parlar de feminisme. Però, al mateix temps, és un llibre que, des de l’entorn rural, ens pot ajudar a entendre millor com funcionen certes estructures socials masclistes que existeixen també a les ciutats, i que no ens haurien de ser alienes. En el fons, una possible explicació de conceptes com l’heteropatriarcat a les dones és haver d’estar casada i callada. Una explicació que trobe que és vàlida, tant al món rural com a l’urbà i que este llibre aconsegueix representar i, per tant, ens l’ofereix.

Com a home, no em sent competent per a parlar més sobre este tema, preferisc escoltar i aprendre’n més. Tampoc vull interferir en el tipus de pedagogia que facen i utilitzen les feministes. Només puc recomanar llegir esta meravella que ens ha regalat Emma Zafón, fer-ho amb molta atenció, pensar, reflexionar i identificar eixes històries en les nostres vides i entorns per a intentar canviar-les. Tal volta les històries dels silencis de les nostres mares, ties, germanes i filles, prompte puguen ser considerades com a històries del passat, gràcies a compartir una història d’un silenci.