Des que vaig sentir-lo ja fa una colla d’anys en una presentació literària, la veu de Joan Margarit s’ha fet un lloc a les meves veus secretes. No parlo només de veus literàries de capçalera, sinó d’aquelles que sents a dins quan llegeixes la frase que t’ha deixat la teva parella a la nevera, un whatsapp de l’amiga confident o el manuscrit minuciós de la teva iaia explicant-te que ha acabat la darrera novel·la que li vas portar. Són veus que fondegen internament, entonacions subliminals que acompanyen missatges concrets; senyals íntims de familiaritat amb aquell que les escriu. 

No li vaig demanar permís, a en Margarit, però aquell dia, després de sentir-lo recitar les seves creacions, vaig instal·lar el seu timbre, el seu to i la seva dicció com una nova font al meu catàleg sonor. I així hem passat anys: relacionant-nos unilateralment i dialogant silenciosament -si és que això és possible-. 

Ara em recita, aleatòriament, una pàgina del compendi de butxaca Tots els poemes (1975-2017). Des de ‘Restes d’aquell naufragi’ fins a ‘Un hivern fascinant’. Se’m presenta com una boira intensa i el sento explicant-me vivències, pensaments i quotidianitats que em bressolen en veu baixa, greu, pausada. Versos lúcids que arrosseguen el fil de la vida, l’amor, i la mort, en aquest o  un altre ordre, però, al cap i a la fi, les veritats de la vida tal com brollen. I a vegades desborden, o generen silencis incòmodes, ritmes descompassats i cadències finals sense floritures. Aleshores passo la pàgina i li’n demano un altre.