Quantes vegades en la nostra vida haguéssem pogut morir i no ho hem fet? I quantes n’hem sigut conscients? L’escriptora irlandesa Maggie O’Farrell en compta disset, algunes tan evidents que aclaparen, a ‘Visc, i visc, i visc’ (L’Altra Editorial, 2017), on fa un recorregut autobiogràfic pels moments on la seua vida ha estat ben a la vora d’acabar-se, oscil·lant sobre la xarxa en una espècie de match point on només la sort va decidir al seu favor.

‘Visc, i visc, i visc’ és una caminada per la línia tènue en la que sovint transitem sense adonar-nos-en. La vida és fràgil i s’acaba, no som gran cosa, però tendim a creure’ns immortals. Per això aquest llibre trasbalsa i es converteix en un memento mori en tota regla i una mirada sobre la brevetat del nostre pas per aquest món: perquè ens interpel·la sobre el nostre propi trajecte. Però no hi busqueu llacrimositat, perquè sobretot és una crida a viure, amb totes les lletres i tots els batecs que ens càpiguen als anys de què disposem.

Sense més dramatisme que el que porten implícites les situacions que narra, Maggie O’Farrell ens porta de la mà per una vida que suma més dificultats que la mitjana de les vides, o potser no, però de la que se’n surt sense escarafalls, simplement vivint. I quan comences a abocar-te a la seua escriptura, no pots fer gaire més que deixar-te lliscar pel tobogan de capítols que degoten experiències corprenedores, alhora que t’hi arrapes, amb ungles i dents, a la teua pròpia vida.

  • A més d’aquest llibre autobiogràfic, Maggie O’Farrell ha publicat vuit novel·les, de les quals dues han estat publicades en català per L’Altra Editorial: ‘La mà que premia la meva’ (2018) i ‘Aquest deu ser el lloc’