Els paisatges dels països de la Mediterrània han anat evolucionant amb el pas dels segles. Si un fenici viatjara en el temps, cap als nostres dies, no reconeixeria les costes que va visitar fa més de dos mil anys. Nosaltres tampoc reconeixeríem els paisatges que van vore els fenicis en arribar a la nostra península. Els cultius i els boscos han canviat, però encara ens queden oliveres que es resisteixen a marxar i carrasques cada volta més amagades entre els pins que ara es tornen protagonistes.

Este pensament em va sorgir fa unes setmanes quan estava llegint Fusta de carrasca de Manel Alonso editat per edicions del Bullent. Que un llibre siga el generador de nous pensaments és de les coses que més em motiva de llegir. El llibre parla de la història d’una família que deixa el seu poble de Conca per anar a viure a un poble de l’Horta Nord de València. Deixa unes carrasques per trobar-ne altres a la muntanya de Puçol. Encara que no diu que és a Puçol, qualsevol persona criada a l’Horta Nord ho sap per totes les pistes que ens ha deixat l’escriptor. En eixe viatge i, sobretot, en eixa adaptació a una nova vida, s’abraça una nova cultura i una nova llengua. Aconsegueixen trasplantar-se amb èxit, cosa que poques carrasques poden contar.

Un llibre sempre ha de connectar amb el lector i, en este cas, Manel Alonso ho aconsegueix a la perfecció. La història narrada és una història present en la majoria de famílies valencianes que viuen al nostre país. La industrialització i l’abandó de l’agricultura de subsistència amb l’agreujant d’una guerra va buidar unes terres per omplir-ne unes altres. Moltíssimes famílies decidiren migrar a altres ciutats o països per buscar un futur millor. Poques són les famílies valencianes que no compten amb algun familiar trasplantat. A més, les vivències del dia a dia dels protagonistes ens descobreixen uns drames socials propis de molta gent als huitanta i que no hem d’oblidar.

En eixe viatge vital que han fet tantes i tantes famílies es creaven unes relacions simbiòtiques culturals entre pobles i, en molts casos, els nouvinguts abraçaven la seua nova terra i cultura, sense mai oblidar-se de la pròpia. Manel aconsegueix transmetre al lector eixa adaptació d’una família a l’Horta Nord, seguint dos línies temporals que conviuen a la perfecció a l’obra, parla del futur i passat d’una família que a poc a poc es va fent un lloc en la nova terra. El paper de la dona protagonista és molt colpidor, en ella vegem els defectes de la societat patriarcal i com esta a poc a poc evoluciona. Que una dona siga la protagonista d’esta història ens ajuda a vore millor l’evolució de la societat amb el pas del temps.

El llibre tracta també d’un mal silenciós que a poc a poc es comença a prendre seriosament, però del que encara estem lluny d’una solució. El tema de la salut mental apareix en una de les línies temporals i explica a la perfecció el context social en què transcorre eixa línia.

L’editorial Bullent continua la col·laboració amb la il·lustradora Elga Fernández, qui després de la portada de La dona invisible de Mònica Richart, ens regala un meravellós disseny que resumeix gràficament a la perfecció la novel·la. Una volta més, Bullent encerta en la publicació d’una novel·la que uneix lector i escriptor en una història que podia ser la de qualsevol valencià. Una novel·la que desperta la reflexió del lector i que vos recomane.