Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
28 nov. 2020
Cinema

Tarkovski i Mosfilm per a la quarantena

Quan comença la tercera setmana de confinament que tots portem al damunt a causa de la pandèmia de la Covid-19, podem recordar fins i tot amb un cert enyor com ens vàrem plantejar aquest tancament. “Ara tindré temps per fer tot allò que la urgència del dia a dia no em deixa”, ens déiem tots i totes. Qui no s’ho va dir? Siguem sincers, vinga.

Jo m’ho vaig dir. I m’ho vaig proposar. Per mirar-ho pel costat positiu tot, a l’estil de Mr. Wonderful i de Brian. Sobretot de Brian, és clar. Només em faltava l’altre, de fet. Ara podré llegir llibres amb una quantitat de pàgines que el ritme frenètic dels dies “normals” no em permetia. Podré organitzar i endreçar un poc la casa. I tot aquest etcètera es va trobar amb un bon bany de realitat: estem tancats a casa, sí, però això no significa que els dies duren més hores, sinó que les hores són més llargues. El capitalisme víric no ens deixa viure, tampoc. Qui s’ho haguera imaginat?

Tanmateix, si hi ha res que no hem de perdre mai, sense cap mena de dubte es tracta de la voluntat, l’esperança i la utopia. I, sobretot, la cabuderia. En efecte, repetim-nos que tenim tot el temps del món i actuem com si així fóra.

Descobrim, per exemple, l’arxiu en línia de la productora estatal de cinema de la desapareguda Unió Soviètica: Mosfilm. En el seu canal de YouTube podem trobar més de 2.000 títols en accés lliure. No es pot exagerar la qualitat artística de què estem parlant. Ni el goig estètic i espiritual a què podem accedir. Un dels monuments més importants de la cultura humana. I tot a un parell de clics d’abast. Una d’aquelles coses que et reconcilien amb la idea que internet és una revolució idílica que va més enllà de fer likes a fotos de gatets.

Recordem. És cinema soviètic. És a dir, està fora de les lleis del mercat capitalista a l’estil de Hollywood. La seua visió i la seua mirada, fins i tot en les produccions més convencionals, és -per força- una altra. Ideal per a la nostra utopia que aquest temps de confinament a les nostres cases ens permetria gaudir d’un altre ritme a l’hora de consumir la cultura. Pensem que això és possible i endinsem-nos-hi.

Tot i això, vull centrar-me en algunes joies que hi he pogut trobar d’un dels directors amb una mirada més personal i íntegra de la història del cinema: Andrei Tarkovksi. Un director del qual vàrem poder gaudir d’un cicle a la Filmoteca de València que ens va deixar l’edició d’un llibre magnífic que ens en dissecciona la vida i l’obra. Un gran luxe que això s’haja pogut produir en les nostres coordenades. En castellà només, això sí, no ens emocionem tant.

En aquest arxiu podem visualitzar moltes de les seues pel·lícules, entre les quals seleccionarem unes poques amb un criteri no del tot aleatori. I començarem, és clar, pel començament, per La Infantesa d’Ivan (Иваново детство), un film de 1962 que se centra en el xiquet protagonista que ens descriu el títol per reflexionar sobre l’efecte de la guerra en l’ànima humana.

I és que Tarkovksi és un cineasta profundament humanista. Profundament espiritual i profundament religiós. Qualitats que, tanmateix, no ens evita que els profans, descreguts, ateus o -directament- sacrílegs- puguem endinsar-nos en el seu art i meravellar-nos amb tot el que hi veiem. Com és cas d’un dels seus cims, el drama històric que segueix la vida i interroga l’art de la figura d’Andrei Rublev, produïda en 1966. Pujareu en el globus, tot i que ja d’entrada sabreu que el vostre serà el vol d’Ícar, però no vos en penedireu.

Què ens fa humans? Aquesta és possiblement la pregunta obsessiva i constant del cinema i el pensament de Tarkovski. Què ens fa estar vius? Què vol dir estar viu? Vol dir deixar passar el temps, com ara voldríem, però no podem fer, mentre estem confinats a casa? Solaris és l’adaptació fílmica de la meravellosa novel·la de l’autor polonès Stanislaw Lem, que va revolucionar la ciència ficció sense haver volgut mai ser un escriptor de gènere, i, de fet, renegar-ne sempre.

El film es va estrenar en 1972, però ara mateix no em sembla que puga ser més actual. Solaris és un planeta que sempre podrem debatre si representa una forma de vida diferent o no, però que ens enfronta als nostres desitjos més íntims. I que ens envia, en forma de visitants, els nostres éssers més estimats que havíem perdut. Per exemple, el nostre gran amor. Hi renunciaries? O et quedaries confinat per sempre amb ella, tot i saber que no és real? Perquè… què és la realitat? Pregunta lògica, és clar. Aquests dies de pandèmia són reals?

Perquè, en el fons, la imatge -o la representació- més terrorífica amb què ens podem trobar o a la qual ens podem enfrontar no és altra que la de l’Espill. I aquest (Зеркало) és el títol del film que Tarkovski va signar en 1974.

De la mateixa manera, no hi ha pitjor condemna -què deu ser, si no, l’infern?- que aquella que suposa la realització dels nostres desitjos més íntims. D’això tracta Stàlker (Сталкер), filmada en 1979, que agafa el títol del verb anglès to stalk -que avui en dia ha entrat en la nostra llengua, curiosament, amb el significat d’espiar tots els moviments en la xarxa d’algú- i que adapta la novel·la de ciència ficció Pínic a la vora del camí, dels germans Arkadi i Borís Strugatski (i que es va publicar en el seu dia en català, de fet: si algú la troba en una llibreria de vell, que me la guarde, per favor).

Fet i fet, tots aquests monuments fílmics són aliment per a la nostra ànima. No sé quin efecte poden tindre en cadascú de nosaltres en aquests temps de tancament. Això sí, ens demana estar atents més de dues hores a una pantalla que serà tot menys frenètica. Potser no siga bona idea, de fet. Segurament no ho és. Però qui ha dit que ens agraden les bones idees?

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *