Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
28 nov. 2020
Opinió

Què volen dir quan diuen que estem en guerra

Com cada dia, divendres 10 d’abril va eixir un militar a explicar les mesures sanitàries que prenia el govern de l’Estat espanyol per fer front a la pandèmia de la Covid-19. Va insistir que açò era una guerra i que de cap de les maneres s’havia de baixar la guàrdia. Tot seguit, però, el govern de PSOE i Podemos alçava la paralització dels serveis no essencials de l’economia i, doncs, a partir de dilluns 13 d’abril la gent hauria d’anar a treballar. (Tot i que eixe dilluns és festiu en la meitat de l’Estat, com que no ho és a Madrid, és la referència respecte a la qual gira el debat polític en la premsa espanyola). Una decisió, a propòsit, que es va prendre sense consultar el comité d’assessorament científic.

És a dir, a partir de dimarts 14 d’abril -una altra data assenyalada, doncs- els valencians no baixarem la guàrdia, però haurem d’agafar el tren, el metro, l’autobús o el que siga i practicarem el distanciament social juntament amb altres treballadors i treballadores que no poden escapolir-se’n i hauran d’acudir als seus llocs de faena presencialment. Això sí, després, en tornar a casa, que no se’ls passe pel cap de baixar a comprar un parell de cerveses o de pastilles de xocolata, que els pot caure una multa exemplar.

De la mateixa manera, si a un d’eixos treballadors li donen la notícia que un familiar es troba a punt de morir en una UCI, no hi podrà entrar a acomiadar-se’n de manera presencial, ja que cal practicar el distanciament social per lluitar tots junts en aquesta guerra contra l’enemic invisible que es troba per tot arreu i davant del qual no hem de relaxar-nos i baixar la guàrdia. 

No, no estem en una guerra. I els primers que ho saben són els mateixos militars que ixen dia sí, dia també, amb el seu uniforme verd per la TV en totes les cadenes espanyoles. Si estiguérem en una guerra i calgueren X caça-bombarders, s’intervindrien les indústries que es necessitaren per construir-los, i no importaria si Amancio Ortega tinguera a Bangladesh eixa divisió concreta del seu imperi manufacturer o eixe dia no li venia bé que l’aplaudiren des dels balcons. Mentrestant, el govern de la Generalitat ja va pel 8é avió amb material sanitari importat de la Xina, ja que no han funcionat ni la central de compres de l’Estat ni les gestions del Borbó que la premsa del règim es va afanyar a enaltir -i que varen callar quan es demostren com a fiasco-. No, no estem en una guerra, perquè mirem el full de balanços abans de manar que es compren o es fabriquen els respidadors que calen. 

Així mateix, la salut de cada individu importa segons el grau d’afectació que tinga sobre la cadena productiva que manté l’economia a l’Estat. Com que acomiadar-te d’un familiar no li suposa cap xifra verda a qui siga que n’haja de tindre a ca n’IBEX-35, no és un servei essencial. Agafar la teua bici amb el teu contracte de fals autònom, sí. Si vols portar-li la mona al fillol, encarrega-la i que li la porte un rider de Glovo, que tu no hi pots anar, a sa casa. Perquè el distanciament social depén de qui se’n distancie. 

Els embussos també depenen de qui s’emboce. Si ets valencià del cap i casal, agafes la carretera de Llíria per anar a la teua caseta de la platja. Si ets madrileny, no hi has anat, tot i que l’assistència sanitària s’hi haja doblat. Perquè no hem de caure en la madrileñofobia, que eldiario.es i El País ja ens expliquen eixa realitat que els nostres ulls ens distorsionen, gràcies al seu periodisme de combat contra les fake news i “basat en dades”. 

Així doncs, si estem en guerra, és normal que l’exèrcit estiga present a tot el territori, des de Picassent a Aldea del Cabo (província de Toledo), perquè és imprescindible per véncer l’enemic víric i, així mateix, ho demana la ministra del govern més progressista de la història d’Espanya. Si alguna particularitat té la Covid-19, és que sent al·lèrgia davant de les banderes i himnes d’Espanya, així com dels uniformes de l’exèrcit espanyol. Ve a ser com un CDR, però en un altre format. Si l’ordre constitucional s’ha de respectar, val igual per a Quim Torra que per a una pandèmia global.

La militarització de la societat té un sentit. Com és que el veí del 6é no ix tots els dies a les 19.58h a aplaudir als balcons? Potser és perquè està a favor del coronavirus? Un dia va ser RT de @KRLS i ja se sap com comença això. Així mateix, si la veïna del 3r dreta baixa la xiqueta perquè té transtorn de l’espectre autista, que li pose el braçalet blau, perquè li puc llançar una pedra des del balcó per no obeir les ordres i no se la mereixeria. Que ja sabem, tanmateix, que, si no tinguera cap excusa legal per saltar-se el confinament, sí que estaria ben justificat que jo em fera el justiciero del balcó, per això tots ens hem de marcar i visualitzar. 

Quin missatge ens està dient una portada a tota pàgina d’una multa per baixar al Consum a comprar salsitxes i coca-coles? Que ja saps què passa si no obeeixes. No es tracta de defensar la responsabilitat social de qui actua així -que, evidentment, no té cap defensa possible-, es tracta de ressaltar la capacitat punitiva de la màquina repressora estatal. Que quede clar qui té el monopoli de la força i cap a quina direcció s’adreça.

Però vivim moments que el matís és criminalitzat. Empatia, a més d’actuar en clau col·lectiva pel bé comú, també és voler i intentar entendre qui no ho fa. Però no tothom qui s’ha saltat el confinament aquests dies és una mala persona digna de càstig. Perquè sempre hi haurà una història darrere. I potser que l’entenem, sinó que fins i tot la compartim. Perquè eixa persona ha pogut rebentar després d’haver anat a treballar fent taulells, que tots sabem que és essencial perquè tinguem una nova bombolla immobiliària, i ara arriba a casa i l’única finestra que té és interior i porta mirant el pati de llums quatre setmanes ja. I ix al Consum del cantó i compra cerveses i salsitxes, perquè és la seua manera de petar-ho tot per l’aire i ja n’hi ha prou, que si el seu treball és essencial i imprescindible també ho és un refotut hot dog amb doble de mostassa, hòstia ja. 

Perquè en una societat lliure la punició és l’últim recurs sempre. Sempre. Ser un irresponsable no vol dir ser mereixedor de càstig. Com un madrileny que fa una broma sense ni punyetera gràcia sobre la seua voluntat d’encomanar-li el coronavirus a tota Torrevella no ha d’anar a la presó. Però així s’entenen les coses a Espanya, a colp de Codi Penal.

Les autovies d’eixida cap a les “playas de Levante” es col·lapsen a Madrid, però això es nega des de la premsa espanyola, no es legisla al respecte i, de fet, ni tan sols existeix. Que ací estem parlant de coses serioses. Però a una de les manifestacions surrealistes de l’espectacle se li amolla al damunt el pes de la Llei. Que ja saps el que passa si te n’ixes de la ratlla. Com als alcaldes -del PP, la majoria, fins i tot- valencians que han muntat tanques a les entrades del poble per evitar la benvinguda de “turistes” a la seues segones residències: requeriments de la Delegació del Govern. Notificacions administratives que -poca broma- són el primer pas per a una acusació de sedició si no s’acaten. Hi ha gent que porta més de dos anys a presó per menys, de fet. 

I és que el virus de l’autoritarisme i el militarisme no té vacuna a Espanya ni sembla que en tindrà mai. És la seua manera de funcionar. Una societat és una ampliació de la metàfora familiar, segons com es veja. I el control social es garanteix de moltes maneres i amb molts models. I l’espanyol ha sigut i és el del patriarca autoritari i repressor. Quan apareix el Rei Felip VI amb uniforme militar no és més que la materialització d’aquesta metàfora. De la mateixa manera que ho és l’exèrcit desplegat en guerra per tot el territori contra un virus. Un exèrcit, tot siga dit, que des de fa 300 anys que només guanya guerres contra la seua pròpia població i que manté ciutadelles a Barcelona o València la funció històrica de les quals era bombardejar les mateixes ciutats. Mel.

Així -com estàvem dient- Felip VI apareixent en televisió amb uniforme militar és la representació de la mateixa funció social que té el bruixot de la tribu en altres models de societat. És la mateixa figura i les mateixes supersticions. Unidos. Unitat, per damunt de tot. La seua obsessió malaltissa. Que no s’escape ningú. I qui ho faça, tindrà el seu càstig. El ritual contra l’enemic. El pare autoritari, però protector. Si et portes bé, és clar. 

Espanya és això. Per tant, no és d’estranyar que fins i tot els qui fa quatre dies deien que feien una esmena a la totalitat del que qualificaven de “Règim del 78ara siguen els primers a mostrar-hi vassallatge, perquè formen part de la mateixa tradició. És la seua coherència. I a nosaltres ens toca partir-ne les conseqüències. 

Hem parlati en parlarem molt més– de l’Espanya que se’ns està quedant després de les successives crisis d’aquests darrers anys, que no són més que la mateixa gran crisi, amb manifestacions més o menys cridaneres, més o menys explícites, amb més o menys urgències socials. Però la mateixa. La que se’ns ve ara al damunt probablement siga la que pitjor rostre ens mostrarà. I poca broma amb això. Una Espanya unflada -més encara- de retòrica bel·licista, autoritària i militarista i més desacomplexada que mai. Ens espera un futur ple d’esperança i joia, si no petem a córrer com més prompte millor.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *