Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
25 gen. 2021
Literatura

‘Gina’, una improbable jo

Gina podria ser jo, no només perquè parle com jo, quilòmetre amunt o avall amb el Sénia pel mig, o perquè biogràficament haguem seguit camins semblants. Al C305 de la Vila Universitària de l’Autònoma teníem l’estenedor penjat amb bosses de plàstic lligades del balcó que donava al bosc de Bellaterra. Un pis minúscul al barri del Farró, entre Gràcia i Sant Gervasi, em va acollir després. També me’n vaig anar al sud per tenir un fill. Per tot això, una, jo, se sent identificada amb Gina. Però també podria ser Gina per altres coses: la confusió, la nostàlgia, l’atresorar moments i persones al fons del calaix i la memòria, la recerca constant d’un camí, les decisions preses des del ventre o l’absoluta necessitat de vida.

‘Gina’, la primera novel·la de Maria Climent, a qui ja seguíem en el seu vessant d’articulista a Catorze i editada ara per L’Altra Editorial, és tot això i molt més, perquè et porta des de la superfície fins al fons d’una dona, amb una deliciosa fluïdesa, com qui no vol la cosa. Dolçor i amargor van de la mà al llarg de tota la novel·la, amb la dissort, les retrobades, les pujades, els viatges i els atzucacs d’una vida comuna, com la de qualsevol. Però ai, i saber contar-ho com ho fa Climent?

Al final, quan arribes a la última pàgina de ‘Gina’, te n’adones de dues coses. Que no pot tenir un final perquè la vida és infinita i una sorpresa continuada i aquesta en deu ser la seua gràcia. També veus que Gina som totes. I a Masdenverge va caure un globo. Ho sap tothom.

Articles relacionats