Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
04 des. 2020
Llengua

Els discursos i estratègies del supremacisme lingüístic espanyolista

El supremacisme lingüístic és aquella ideologia que considera que hi ha llengües que són superiors a altres. Llengües que mereixen imposar-se, perquè això suposa el progrés, davant d’altres, perquè són la reacció, el passat… en definitva, són una rèmora a eliminar. 

Es tracta d’una ideologia paral·lela al supremacisme en qualsevol altre aspecte (raça, gènere, etc.), tot i que, pel que fa a les llengües, encara no és políticament incorrecte manifestar-se en aquests paràmetres, com sí que ho seria -d’una manera més generalitzada- en referència a altres característisques esmentades.

El supremacisme lingüístic a l’Estat espanyol no és cap ideologia marginal o minoritària, sinó que és una ideologia estructural i transversal. La podem trobar present en formacions polítiques de totes les tendències i, així mateix, és la ideologia que cohesiona i fonamenta totes les institucions de l’arquitectura estatal espanyola.

És a dir, per al supremacisme lingüístic espanyol, Espanya no és un país plurilingüe o multilingüe, sinó que és un país monolingüe, en el qual una sola llengua estructura la nació, tot i que hi puguen haver altres comunitats lingüístiques -dins de les quals els seus individus sempre són també bilingües en la llengua dominant- que són minoritàries per definició i on, ni tan sols dins d’elles mateixes, hi ha una impugnació real de la condició de l’espanyol com a llengua majoritària. 

Així, gràcies a les característiques intrínsecament superiors de la llengua espanyola, la progressió de la història i el progrés de la humanitat han fet que les altres llengües que són presents a l’Estat espanyol vagen quedan arraconades. És important ressaltar aquest aspecte, ja que, per al supremacisme lingüístic espanyol, aquesta llengua ho és, de superior, per les seues pròpies condicions i característiques lingüísques, no polítiques ni sociològiques. És a dir, no hi pot haver hagut imposició de l’espanyol, perquè l’evolució natural de les coses és que un mitjà de comunicació superior s’impose als inferiors, per la seua pròpia condició. 

En aquest sentit, a Espanya hi ha una sola llengua de comunicació, l’espanyol, mentre que les altres són llengües ètniques: només serveix com a vehicle defectuós de manteniment d’una identitat exclusiva de grup dins d’una condició anacrònica, una recialla del passat, un endarreriment en l’evolució.

Cal destacar, però, que, tot i que la ideologia del supremacisme lingüístic espanyol és única i unívoca i, a més, té les mateixes consideracions i judicis de la resta de llengües que considera inferiors (que, bàsicament, en són totes les altres, per definició; i totes són totes), no té les mateixes manifestacions i discursos en totes les casuístiques de pugna lingüística en què es troba. 

Així doncs, podem caracteritzar tres nivells, fases o estadis de discursos del supremacisme espanyol, que només es diferencien entre elles respecte als arguments i als enfocaments que empra per a jutjar la llengua amb què rivalitza per l’hegemonia. De la seua anàlisi, fet i fet, podem extraure la coherència que lliga totes aquestes manifestacions, que a primer colp d’ull podrien ser contradictòries entre si. Aquestes fases, és clar, vindran caracteritzades sobretot per la força que presente la llengua que el supremacisme lingüístic espanyol considera l’enemic a batre.


1.- Negació del futur

En aquesta fase, el supremacisme espanyol s’ha d’enfrontar a una societat monolingüe en la llengua que ha de sotmetre. Per tant, el primer que haurà de combatre serà el futur que té aquella altra llengua, ja que no pot negar-ne cap altra condició. Cal fer bilingüe la població indígena perquè coneguen l’espanyol, objectiu per al qual s’usa la llengua vernacla, és clar. 

Aquesta fase la vàrem viure al País Valencià fonamentalment durant el segle XIX, en el qual és quan l’Estat espanyol comença a prendre’s seriosament la tasca d’aniquilació de les identitats alternatives dins del seu territori. La principal ferramenta que hi farà servir, és clar, és l’escola, autèntica fàbrica i piconadora d’homogeneïtzació de poblacions. 

La llengua a minoritzar no serveix per al progrés de la seua societat, és una llengua endarrerida que tanca la seua gent dins de les seues pròpies fronteres. En aquest sentit, la dialectalització i divisió de la llengua objectiu en com més bocins possibles millor serà un instrument molt útil. 

En aquesta fase la força serà necessària. És a dir, una força explícita i directa. No es pot negar el passat de la llengua ni tampoc el present, per la qual cosa cal imposar aquest canvi sense que calga parar-se en cap moment a buscar l’aquiescència de la població indígena. Si ets espanyol, has de parlar l’espanyol.

2.- Negació del present

Una vegada la comunitat lingüística a suplantar ja és bilingüe en la llengua espanyola, el discurs del supremacisme espanyolista canvia i el principal objectiu passa a ser la naturalització en el territori d’aquesta llengua. És a dir, si bé el passat de la llengua ja minoritzada encara és innegable, el futur ja n’està compromés. Per tant, cal posar els mecanismes perquè aquest bilingüisme social s’acabe convertint en un monolingüisme ara ja sí en la llengua espanyola. Aquesta fase va començar en la segona meitat del segle XX a casa nostra, tot i que en algunes zones portava més avantatge que en d’altres. Per exemple, el canvi lingüístic ja es detecta en la primera meitat del segle XX a les ciutats d’Alacant i València, per la qual cosa l’acceleració en la immediata postguerra hi és molt marcada. 

En la fase anterior no es podia negar la utilitat en el dia a dia de la llengua a minoritzar. És a dir, pel que fa a casa nostra, a tot arreu dels Països Catalans la llengua catalana era imprescindible per a la comunicació quotidiana en les societats prèvies a la segona meitat del segle XX, ja que la població no només era quasi totalment catalanoparlant, sinó que, a més, en desconeixia cap altra llengua. 

En aquesta fase, aquest fet ja es pot posar en qüestió, per això els esforços del supremacisme lingüístic espanyolista se centren en aquest aspecte. Ara no només es pot viure el dia a dia perfectament en espanyol, sinó que, a més, es pot fer d’una manera més còmoda i útil. Privilegiada. L’objectiu passa a ser que la població indígena abandone la seua pròpia llengua i la substituïsca en tots els aspectes per la llengua espanyola. 

El supremacisme lingüístic espanyolista no dubta -en aquesta fase- a fer servir argumentaris més sibil·lins i, doncs, molt més cínics. Així, com que la força ja ha estat usada i ha donat els seus fruits, ara és un moment de rebaixar-hi la pressió i gaudir de la collita. És a dir, els discursos ara se centraran a sacralitzar la tria (la llibertat, en diuen) individual de llengua, ja que, en la cursa per l’hegemonia lingüística social, l’avantatge és definitiu i irremeiable.

La política lingüística, doncs, no pot aspirar a canviar la societat, sinó que ha de reflectir la realitat en què es troba. Si aquesta realitat és el producte d’una acció coordinada d’imposició violenta, la resposta és senzilla: tot això és història passada i no cal mirar enrere. El passat està passat i no ha d’hipotecar el present. 

Conscient que, sense polítiques de suport que puguen contrarestar l’agressió sofrida, la llengua minoritzada no pot guanyar, la pressió es pot relaxar per que l’estratègia siga més efectiva, al mateix temps que s’evita un efecte de retruc en la població indígena. 

Es tracta d’una fase, a més a més, en què ja s’ha aconseguit que hi haja una gran massa monolingüe en espanyol -és a dir, que com a molt tenen un coneixement passiu de la llengua pròpia del territori-. Ara, doncs, el discurs s’hi adaptarà: les llengües no tenen territoris, sinó que són dels parlants; una vegada, és clar, que ja s’ha aconseguit que la llengua dels parlants s’adeqüe a les fronteres dins de les quals aquests es troben.

3.- Negació del passat

Finalment, quan les dues fases anteriors ja han estat reeixides i, doncs, la societat resultant és majoritàriament monolingüe en espanyol, el supremacisme lingüístic espanyolista passa a desenvolupar l’estratègia final, que consisteix a negar-ne també el passat. És evident que la llengua del dia a a dia en el territori de nova conquesta ja és l’espanyol; ara, doncs, toca actuar perquè semble que ho ha estat també sempre. 

Aquesta fase la trobem en marxa a casa nostra d’una manera més clara a Alacant, on la substitució lingüística, juntament amb la substitució sociològica, ha fet que la capital del sud valencià siga una ciutat majoritàriament castellanoparlant. Tot i que a la ciutat de València i la seua àrea metropolitana la situació no és massa diferent tampoc, encara no es troba en el mateix estadi del procés, com ara veurem. 

La principal víctima d’aquesta fase és la toponímia, que és el testimoni d’un passat innegable. Així doncs, caldrà negar-la, canviar-la o adaptar-la.

Alacant ha estat un escenari de tota una enginyeria social per la qual el nomenclàtor dels carrers d’aquesta ciutat podrien ser perfectament intercanviables per qualsevol ciutat castellana, amb els elements valencians arraconats i els elements castellans importats i naturalitzats per tal que creen el mimetisme que hi han estat presents des de sempre. Fins i tot es canvien els noms dels barris, com, per exemple, el de Bonavista, que passa a ser de Vistahermosa, o el Palamó, que ara és Villafranqueza (que, tot i tindre l’etimologia en el llinatge d’un noble d’origen català, té una construcció lingüística que perfectament s’identifica com a castellana). 

Cal fer incidència en aquest aspecte i reiterar que el supremacisme lingüístic espanyolista és coherent i homogeni en la seua concepció de la diversitat lingüística de l’Estat. És a dir, si té actuacions diferents respecte a llengües diferents, és simplement perquè és diferent la resistència que aquestes hi oposen, en la fase concreta en què es troben. 

Per exemplificar-ho clarament, el supremacisme lingüístic espanyolista no considera que el català siga una llengua superior a l’asturià o a l’aragonès, sinó que totes elles es troben en fases diferents i, per tant, demanen discursos i adaptacions diferents. 

En la legislatura 2015-19, a Osca es va formar un govern que depenia del suport de la Chunta Aragonesista, que va assumir una regidoria de promoció de la llengua aragonesa. De les poques accions que va poder posar en marxa, la més polèmica va ser la instal·lació d’un cartell a l’entrada que donava la benvinguda a la ciutat en aragonès i en castellà (repetim: en aragonès i en castellà) i que afirmava que s’hi parlava aragonès. 

Es tractava d’una violació flagrant de la fase del discurs del supremacisme lingüístic espanyolista en què es troba la llengua aragonesa i, doncs, va ser furibundament combatuda. De tal manera que una de les primeres accions que va prendre el nou govern de dreta sorgit de les eleccions locals de 2019 fou la d’eliminar aquell cartell. 

Un cartell inofensiu -recordem-, que ni tan sols era monolingüe en aragonès i que pràcticament es tractava de l’únic contacte que el visitant casual de la ciutat trobaria amb la llengua aragonesa, si no hi gratava ben endins. Doncs això mateix era intolerable. De la mateixa manera que és molt comú trobar ratllades les indicacions d'”Alacant” en els senyals bilingües a l’entrada a la ciutat.

Quan el supremacisme lingüístic espanyolista parla de les excel·lències del bilingüisme i la tria individual a Catalunya no es tracta d’una esmena a la totalitat respecte del discurs que fa servir al País Valencià, a l’Aragó a Astúries, no: simplement es tracta de l’adequació particular a la fase de resistència en què s’hi troba. Si pogueren, farien exactament el mateix. I cal recordar-ho sempre. 

Articles relacionats

1 Comentari

  1. La llengua del costat i la llengua de dalt – (…) a cau de lletra

    […] absurda -recopilem-, però menys encara insignificant, sinó que va al moll de l’os de la ideologia supremacista espanyola, aquella que diu que tots els no castellans parlem la seua llengua de manera lògica, normal i […]

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *