Trobar l’esperança si s’acaba el món

El món s’acaba i ho notem a l’aire, molt abans de que passe. Després mai passa, de fet, però eixa sensació, que comporta els presagis més funestos sobre el futur, ho impregna tot. En aquest context incert, les xicotetes misèries del dia a dia, el paisatge quotidià d’una vida corrent amb les seues anomalies, s’expliquen en primera persona a la nova novel·la de Jenny Offill, ‘Com el temps’, publicada en català per Àmsterdam, amb traducció de l’ampostí Yannick Garcia.

Els fragments aïllats, aparentment inconnexos, d’una realitat particular, acaben esdevenint en la veu de la protagonista un mosaic de les incerteses i les desesperances de la societat novaiorquesa de classe mitjana en l’època de la pujada al poder de Trump. D’aquesta manera, la novel·la es converteix en el fresc d’un moment vital, sincopat, en una societat amb l’atenció dispersa que salta d’estímul en estímul, rebent senyals contradictoris i amb la sensació constant d’estar fora de tot. Si vos en sentiu identificats, amb aquesta sensació de navegar sobre un tauló de fusta, vos reconeixereu en els equilibris de la protagonista. Canviant, tal i com és el temps, i amb les fluctuacions pròpies d’un cervell urbà contemporani, es dibuixa una història que no atèn als paràmetres habituals, tot i que podria ser la de qualsevol, i que es construeix de detalls i símbols, d’escenes i interaccions fragmentades, però sobretot, d’un innegable núvol de confusió. I si alguna cosa n’aprenem de tot això és que inclús en els moments de no future, sempre hi ha una llumeta allà al fons, sempre es pot trobar una certa esperança en la deriva, enmig de la mar revolta. Encara que siguen el riure o el sarcasme els salvavides.

• ‘Com el temps’ Jenny Offill. Àmsterdam Llibres: Barcelona 2020.