Aquesta és la nostra segona setmana de confinament, un tancament que podria assemblar-se a una presó si no fos que som a casa nostra i comptem amb estones de llibertat vigilada per poder eixir al carrer per comprar i, oh sí, gràcies als déus, el gloriós accés a internet.

Durant aquesta primera setmana a casa, hem pogut veure en totes les xarxes centenars de vídeos d’actuacions en directe, festivals de confinament, entrevistes a músics… la música ha estat la salvació, com si fóra la nostra petita finestra indiscreta per a descansar d’aquest malson i seguir pensant que el món gira. Sí, la música ha estat i estarà sempre un art que ens transporta a un altre lloc, que ens fa ballar, ens fa fugir de la realitat. Que ens salva.

Però ara, una vegada passat aquest tràngol, qui salvarà els músics i la gent que ens dediquem a aquest món?

No pretenc escriure sobre les xifres de pèrdues ni dels milers i milers d’euros que deixaran de guanyar-se al sector musical, perquè tothom ho sap o s’ho pot imaginar… Concerts ajornats, festivals suspesos, espectacles que no es faran i no es cobraran mentre les quotes d’autònoms no s’aturen… una aturada forçosa que deixa un panorama econòmic prou negre per a tot el què s’hi dedica.

Un comentari comú diu que els que fem cultura estem acostumats a sobreviure en temps de crisi, perquè és cert: sempre som els que més mal parats eixim, eternament en precari. Però també és cert que sempre remuntem, perquè ens apasiona el que fem, perquè quasi tot el mon que s’hi dedica ho fa per vocació i es resisteix a decaure i abandonar. La música no és un ofici de guanyar-se la vida, però sí de guanyar vida.

En situacions com aquesta, la gent ix als balcons, posa música per animar (fins i tot alguna peça discutible de ser música, com els himnes), un grup de músics que comparteixen pis inventa cada dia una cançó sobre el confinament (busqueu a instagram @Stay.homas). D’aquesta manera, la música ens confirma que és un instrument de salvació, de cohesió com a societat i que recomanen molts psicòlegs per fer més suportable esta presó insòlita que estem vivint.

Si tot açò ho tenim clar, potser ens hauríem de preguntar per què sempre hem de tornar a reivindicar els nostres drets front a les crisis, per què no declaren els béns culturals com a béns de primera necessitat, com a Alemanya, o per què no podem cobrar l’atur. La gent del sector estarem dos o tres mesos sense cap entrada econòmica, tot i que seran milers de músics els que amenitzaran la vida de moltes persones a les seues cases sense rebre res a canvi. Estaria bé que féreu aquesta reflexió cada vegada que enceneu el vostre reproductor de música o mireu un vídeo. Cal cuidar els músics, perquè els aplaudiments alimenten l’ànima, però no la panxa.

Està clar que hi ha prioritats de supervivència, però si la música és l’antídot de tota aquesta distopia, per què no s’invertix en ella? Vosaltres podríeu viure sense música? Jo, definitivament, no.