A totes les històries, hi ha personatges secundaris. Realment no són menys importants, és clar, però hi posem el focus en algú altre i les seues històries passen a un segon pla, per tapissar el context amb un escenari acolorit. Al cap i a la fi, tots som protagonistes a la nostra vida i secundaris a la dels altres, només depèn cap on mirem.
Núria Cadenes (Barcelona, 1970) fa a “Secundaris” que tots els ídem prenguen l’espai que els és seu i ens fa spin offs del mosaic de les vides anònimes que invariablement van passant al voltant de qualsevol fet noticiable. Al 1992, al Turó de la Peira de Barcelona es va esfondrar un edifici de vivendes sencer i hi va morir una veïna. Aquest és el fet, la notícia, però en aquesta novel·la fa només de teló de fons d’una història coral de personatges entremesclats. N’és protagonista el Sergi? La Paquita? Tots i ningú, perquè realment el protagonista és el context, l’època, aquella temporada olímpica de llums i ombres i els canvis d’una ciutat que emergia per al món però ho feia penosament, amb molts llasts i desigualtats.
Una cosa que per mi el fa especial és que “Secundaris” és una de les sis peces d’un joc literari (ai, els jocs literaris, m’apassionen!) entre diferents autors, tots publicats per Comanegra en una col·lecció que porta el títol de “Matar al monstre” i al qual participen Julià de Jòdar, Ada Castells, Susanna Rafart, Jordi Coca i Mar Bosch Oliveras: sis escriptors i escriptores, una ciutat, sis anys i un personatge comú que hi fa de nexe.
*M’agrada com escriu Núria Cadenes. M’agrada l’atmosfera fosca que impregna les seues novel·les, com trena històries excepcionals amb detalls quotidians d’extraordinària rellevància descriptiva i crec que la novel·la negra és el seu hàbitat natural. M’agrada i prou, no hi puc fer un comentari de text perquè al final es tracta de que les coses t’arriben o no. No sé, llegiu-lo i en parlem.
