El metro va ple, però no del tot. Encara hi ha alguns llocs lliures. M’assec, trac el llibre i comence a llegir.
Un parell de parades més endavant, entra bona cosa de gent i -ara ja sí- s’ompli de gom a gom. Ja no queden llocs lliures.
S’acosten unes dones d’uns 60 anys.
Van en un grup d’unes 5. Es distribueixen entre els llocs que troben lliures. 4 davant de mi i una al meu costat. El vagó va molt ple.
Van fent broma entre elles, riuren i parlen alt. Interprete que vénen de fer un tomb per València i segurament han begut una miqueta. Tenen accent de la Ribera, amb la típica cantarella i manera de fer.
Les que estan davant comencen a riure de la que s’ha assegut al meu costat:
– M’a-la ahí si és lista, que s’ha posat al costat del jovenet!
Jo alce la vista del llibre i ric un poc, entre “gràcies per considerar-me jovenet” i “no hi ha cap problema”.
Les bromes segueixen i van pujant un poc de to:
– Va, ara a la revolta aprofites i te’n refregues una miqueta, tonta!
Jo, que sóc més tímid que l’hòstia, no sé on amagar-me.
Hi ha una que em diu rient que no en faça cas, però les bromes continuen i elles segueixen a la seua festa.
Jo dic alguna fotesa mentre ric de circumstàncies.
Crec que és l’últim metro del dia que va cap a Castelló de la Ribera, és hivern i és fosc a fora. Encara em queden algunes estacions fins a Torrent.
I, doncs, per què conte açò un #8M?
Per una raó molt senzilla:
No fou el viatge de metro més entretingut i plaent de la meua vida, però no és més que una anècdota sense importància.
Ara canvieu el gènere dels protagonistes. Jo sóc una xica d’uns 30 anys i elles són uns homes de 60 que vénen de festa i de beure una miqueta massa.
Ara ho enteneu?
No, el feminisme no és com el masclisme, però a l’inrevés.
No, no està tot fet. Queda molta lluita i molta faena.
Els homes no tenim ni punyetera idea -però ni punyetera idea- del que ser una dona en aquesta societat.
Al qui diga que això del “només sí és sí” es pot interpretar a l’inrevés li explicaria un parell de coses.
Aquesta anècdota, que per a mi no té cap altra importància que explicar políticament una circumstància vital, per a una dona és el seu dia a dia.
I de la mateixa manera que jo no vaig patir en cap moment per absolutament res, elles sí que pateixen. I molt.
No conec cap dona que no haja patit alguna situació d’assetjament sexual, amb més o menys intensitat. I cap és cap.
I no, m’enerve només de pensar-ho i no puc més que repetir-ho: no és el mateix. Ni de conya és el mateix.
I aquesta anècdota em va fer veure-ho en la meua pròpia carn d’una manera aproximada del que podria ser veure-ho amb uns ulls de dona.
Perquè m’imaginava després què hauria sigut si haguera passat a l’inrevés i em feia pànic.
I repetisc que no tinc cap problema amb aquelles dones ni done més importància al que va passar més enllà d’usar-ho per, repetisc, explicar políticament la quotidianitat.
El que em va passar és irrellevant. Només serveix per fer veure que no, no és el mateix. I au.
[D’acord que m’ha quedat tot molt “aliade”, però és que és la punyetera realitat]