Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
28 nov. 2020

El món s’ha aturat i el rellotge no avança per ningú. No anem enlloc, no veiem les persones que estimem, s’atura el curs, es pausen els processos administratius, es postposen els esdeveniments. Volem que les manetes giren amb extrema rapidesa i que arribe la primavera, que torne la vida, però és un impàs estrany, apocalíptic, incert. Ens trobem en un suspens, criogenitzats, però alhora vius i bategant. No funciona res, excepte Twitter, Netflix i tot allò, i els nostres caps, en una normalitat anormal. La vida sembla que en realitat no corre, però sí, va passant. No passa res, allà fora, però passa de tot. Està tot bé: fa sol, ve una tempesta, han florit els cirerers, la roba estesa, sento un ocell. Però res està bé i ho notem a la pell i a l’aire, desassossegant.

Aquesta situació de confinament i d’aturament de tots els processos socials ens aboca a l’avorriment o a la trascendentalitat, segons els casos. En moments d’abstracció ens preguntem en què canviaran les nostres vides, després d’això. Si haurem après alguna cosa; si redescobrirem el que era viure com abans, amb la senzillesa d’un microcosmos; si valorarem més certes coses que desatenem en un món hiperconnectat; si serem més pobres i ens serà igual o si entendrem més clarament quin rumb han de prendre les nostres vides, que sovint van costera avall en punt mort perquè mai tenim temps d’aturar-nos a pensar. Ara el tenim tot, el temps, un temps a rellotge parat. Potser caldria reorganitzar les prioritats, reordenar l’escala de valors. Saber qui som, què volem, amb qui estem i qui tenim, qui ens falta. Potser. Caldria.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *