Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
28 nov. 2020
Teatre

Era un fill del seu temps

“Què se n’ha fet, dels castells? Què se n’ha fet, de la ciutat?”. Amb aquestes preguntes comença el monòleg basat en l’obra Un fill del nostre temps, d’Ödön von Horváth, escrita i publicada de manera contemporània al règim nazi, per culpa del qual l’autor va morir a París en 1938. Són els records d’infantesa, sí, efímers perquè els construïm amb arena de la platja, però també és la civilització que ara s’enfonsa, com la ciutat llunyana de Màrius Torres.

La desesperació de no tindre futur, de no tindre treball, d’estar a l’atur, porta el nostre protagonista a allistar-se a l’exèrcit, en el qual troba un sentit a la seua existència. “He retrobat l’honor”, de la mateixa manera que la pàtria també l’ha retrobat. La ràbia de la humiliació de la derrota -sobretot les condicions de la qual- en la I Guerra Mundial són el fonament i la justificació que es donen de la guerra d’extermini.

“Odio la vida burgesa”. La guerra és un desinfectant dels mals del món. I els mals són qualsevol cosa, és clar: la vida amb una estabilitat, amb una seguretat, és una vida sense al·licients, no és una vida heroica. És una vida sense valentia que cal eliminar per al progrés de la pàtria.

“Amb l’amor s’arriba al cel, però amb l’odi anirem més enllà”. És una ràbia covada de la malícia de no trobar el lloc al món, ja siga com a persona o com a encarnació de la persona en la col·lectivitat, que és el poble. Alemanya, al remat, només reclamava el seu “lloc a sota del sol”.

Aquesta pàtria és violenta i encara els valors agressius del mascle dominant. La misogínia no és més que una conseqüència lògica. Menyspreen les dones, però les necessiten, cosa que els porta a menysprear-se ells mateixos per tindre necessitat d’un ésser inferior. L’amor ens fa ser vulnerables, per tant, ens debilita. Tota la decisió, la determinació, que tenia el nostre protagonista se li posen en suspens quan veu la xica de la taquilla en la fira, el lloc on voldrà retornar sense èxit. La frustració que en segueix augmenta i multiplica la ràbia, per haver caigut en el sentimentalisme, que es transformarà en odi davant del rebuig. “Qui s’ha cregut que és? Ara sabrà qui sóc jo”.

Netegem. La destrucció purificadora. De les cendres d’un món vell i decrèpit en sorgirà un món nou. La valentia temerària li aporta una tercera estrela platejada. Potser fins i tot li esperarà una estrela daurada. Li espera un futur brillant, en aquest món nou. Serà, és clar, la mort, el sacrifici per la pàtria.

L’obra té, tanmateix, un problema de ritme. Més enllà de la dificultat d’adaptació d’una obra a un monòleg teatral -i la mateixa dificultat que suposa el fet de recitar un monòleg i mantindre la tensió durant tota la funció-, hi ha una monotonia en la declamació i en la sucessió d’escenes, que llasten l’obra.

“Ja no som soldats, sinó lladres criminals. Em repugna la pàtria”. La carta és de suïcidi, però és un suïcidi contra una metralladora, contra la qual es llança. La vídua, però, pensaria que s’havia penjat. “Aquí la tens, la vida burgesa, la vida que sempre has mensypreat”, la vida que portava l’admirat capità. Ha d’admirar-lo perquè li deu obediència. No penses, segueix els líders. El seu món es va enfonsant més i més.

“La felicitat no és més que una qüestió de calers, res més”. El menyspreu a la vida burgesa és perquè n’és exclòs. Quan hi arriba, per substitució del capità, en gaudeix. Busca sense trobar el seu lloc al món. El seu lloc al temps, del qual és fill.

Hi ha una altre aspecte de la representació que es fa present d’una manera enutjosa: els efectes sonors. Acaben per ser un problema per a l’obra. Entren i ixen sense naturalitat. Sobten, criden l’atenció, no estan ben sincronitzats amb l’acció i moltes vegades hi són sobrers. No funcionen.

Tanmateix, el capità no era un fill del seu temps. Era una persona sensible, menyspreable, doncs. Però qui va decidir que fóra un líder? Tu seràs un líder i tu seràs un subhome. No hi ha déu bo, perquè, d’haver-ne, ens hauria fets a tots iguals.

“Pensar fa mal”. Per això cal obeir. La indústria de l’armament ha estat nacionalitzada i, per tant, tots guanyem amb les victòries.

“Hi havia una vegada una primavera, però jo vaig haver de marxar. La pàtria em reclamava”. La xica del castell fantasma també se’n va enamorar, del protagonista. Podria haver estat del tot diferent, la seua història. Però la pàtria el va reclamar. Podria haver estat diferent, de tot, la història de tots.

Tot i això, era un miratge. No era ell, aquell soldat. Perquè el seu lloc al món ja està assignat i no n’hi ha remei. Ja no som soldats. Ara som miserables assassins covards.

En un món d’odi, però, la redempció només és possible en l’amor. Abans pensava que amb l’odi arribaria més lluny. No és cert. Fem passar els assassinats per accidents.

Mira, mamà, un ninot de neu. No oblides el soldat. Era un fill del seu temps.

Títol: Un fill del nostre temps

Autor: Ödön von Horváth

Traducció: Andreu Carandell

Direcció: Andreu Carandell

Actor: Andreu Carandell

Escenografia: Paula Miranda i Alfonso Ferri

Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos

Vestuari: Ricarda Papst

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *