Si un embassament arriba al límit de la seua capacitat, s’obren les comportes per alliberar la pressió hídrica i evitar que el formigó es clivelle i rebente la presa sencera, negant pobles, camins i conreus. Quan una olla exprès està al màxim i una pell de cigró tapa la vàlvula, la de seguretat deixa anar el vapor, alliberant a poc a poc tota la força continguda. Davant d’invents potencialment tan perillosos, alguna ment preclara va pensar que calia algun sistema de seguretat per evitar mals majors, com tota la carn d’olla i les verdures esmicolades escampades per les portes dels mobles de la cuina o com una pantanada inundant tres comarques.

Quan un edifici està en perill d’enderroc, és més recomanable assolar-lo amb molta perícia, detonar-lo des de la base i que caiga sobre sí mateix, fet un munt de runa que no afecte al seu voltant. Sempre és millor això que deixar-lo caure sol i que arrossegue en la seua caiguda als edificis veïns, amb tots els microcosmos que contenen: els nens que fan deures, les torres de cds que ningú escolta, els iaios que miren la tele, el prestatge del menjador amb les fotos de les comunions. Ho fem amb cura i aquí no ha passat res. S’escombra i prou.

Estaria molt bé que les persones tinguérem vàlvules d’aquestes, també, per quan una situació ens supera, com un paracaigudes que es desplega i et sostè a l’instant crític. Vaja, resulta que les tenim. Aquell distanciament que vivim quan les emocions ens cauen a sobre com en un bombardeig d’aviació, allò de veure-ho tot com en una pel·lícula, és just l’airbag que ens evita el colp, el refugi antiaeri d’irrealitat que ens acull. No tot ho podem pair: un dinar de sis plats necessita bona cosa de bicarbonat i un xoc emocional necessita la distància perquè no ens esclate el cor, o el cap, o tots dos alhora. La confusió i l’estupor són les vàlvules que mantenen el nostre sistema en funcionament quan el món s’esquerda.

Les comportes s’han obert, el vapor contingut s’ha alliberat, les idees s’ordenen i les sensacions es fan tolerables. Amb el silenci i la calma, a dins i a fora, arribes a conclusions. I conclous. I clous. Adéu, 2020.