Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
28 nov. 2020

El públic va entrant al teatre i va agafant el seu lloc en cadires muntades dalt de l’escenari. Les actrius, Alicia Cuéllar i Lorena López, que fan de Lucía i Cristina, ens esperen assegudes a un sofà que dóna l’esquena al pati de butaques del teatre El Musical. Entrem un quart d’hora abans que comence la funció mentre elles continuen en silenci.

Freak és un text de la dramaturga anglesa Anna Jordan que ens enfronta amb la dificultat de ser dona ara i ací. O, més concretament, amb la dificultat de l’assumpció per part de la societat del desig femení en igualtat de condicions amb la seua contrapart masculina. La direcció és de Paula Amor, qui, junt amb Luis Sorolla, és l’encarregada de la traducció i adaptació del text al castellà.

Comencem amb un bon colp d’efecte. Un monòleg que ens relata un strip-tease a dalt del Micalet de la seu que s’acaba convertint en l’Empire State amb la nostra protagonista atrapada per King Kong. És un somni eròtic? El que ha començat d’aquesta manera acaba amb una ressaca ben roïna, això sí. I aquesta, de fet, serà la tònica de les històries que s’aniran succeint.

L’escenografia és minimalista, i l’obra jau sobre les recitacions de les dues actrius sense més atrezzo que el sofà de què n’hem parlat, del qual no es mouran gens en tota la funció. De vegades, però, ens fa la impressió d’estar en un monòleg d’El Club de la Comedia, però amb ínfules intel·lectuals i vocació de “modernor”.

Els vestits són com de ballarina, però acaben donant-nos una idea en certa manera pertorbadora. N’hi ha alguna cosa que ens crida l’atenció. “La soledad cierra su puño alrededor de mi tráquea”, i eixa és la figura de la camisa.

Les descripcions de les primeres vegades, del descobriment del sexe, de 3r de l’ESO, se segueixen amb un estranyament com si s’estiguera parlant en tercera persona, d’aquelles experiències personals. El pare porta Cristina a jugar al futbol, perquè n’esperava un xiquet. Ella ho aprofita per intercanviar cigarrets i d’altres amb diguem-ne “favors sexuals”.

En aquest sentit, les històries que conten i les reflexions que fan abusen de tòpics i llocs comuns: el fracàs vital, l’autocompassió, la falta d’expectatives, la precarietat, la falta d’horitzons…

“A mí no me importa ser una cosa. No quiero su respeto, quiero su deseo”. Encara és tabú i trencador parlar obertament del desig d’una dona de ser desitjada. Parlar obertament de sexe, cosificat i físic, encara només ho trobaríem acceptable en boca d’un home. En el sentit que no ens cridaria l’atenció o ens faria pensar que hi ha algun problema en tot açò.

És a dir, “cuando estoy completamente desnuda, sus ojos me visten”. El personatge de Cristina reflexiona sobre l’empoderament que li aporta l’exhibició del seu cos. Les descripcions s’intercanvien de manera paral·lela. La major ens conta l’experència d’un comiat de solter; la menor de la pèrdua de la virginitat.

En la descripció i l’explicació que fa el personatge de Cristina pensaríem que està plenament empoderada, que controla la situació, que la decisió la pren ella. Però, és així? Aquesta és la problemàtica que ens referíem adés. Si el personatge que estigués narrant aquella acció fos masculí (un home tenint sexe amb cinc dones alhora), no ho dubtaríem. Seria una bona mostra del domini heteropatriarcal que ens trobem. La fantasia de tot home heterosexual. Però no és així. Ens ho està relatant una dona. I trobem que hi ha alguna cosa que falla.

I en el fet de trobar que hi ha alguna cosa que falla ens plantegem que estem caient de dret en un prejudici masclista. Sense reflexionar si és així o no, l’obra ens resol el dubte: no, no hi ha cap tipus d’empoderament, sinó la més gran de les misèries.

Ella li dóna al promés “el polvo de su vida: todo lo que su novia no le deja hacer”. És a dir, el sexe és una negociació. El sexe dominant i heteropatriarcal. La dona no vol això mateix que l’home vol i que desitja amb violència de manera natural. Ell s’ha de reprimir i ella hi ha de cedir de tant en tant per tal que hi haja estabilitat. Això ens ve a dir.

Però, a l’endemà, ells hauran tornat a les seues estabilitats respectables i, en certa manera, ella també. Però a l’estabilitat respectable de sa germana, qui la rescata i la porta a sa casa per cuidar-la. La mateixa germana amb qui no volia parlar per telèfon fa uns minuts. S’ha acabat tot l’empoderament i el paisatge després de la batalla és desolador. Ella enyora l’ex, Jaime, i fins i tot diríem que també la vida conjugal del promés del comiat de solter.

Hi ha com una sensació inherent de culpabilitat en el sexe, que és com una assumpció inevitable del pecat original cristià de la nostra cultura. Fem voltes, voltes i voltes i acabem arribant al mateix lloc: no podem assumir el sexe i el desig amb llibertat, sense culpa.

L’acció para amb una música en volum alt de Beyoncé i la sensació d’estranyament es fa intensa. Elles segueixen la música amb les seues expressions. La major (Cristina) plora i plora; la menor (Lucía) cantusseja. És llavors que descobrim que Lucía és la neboda i Cristina sa tia. Explica que està tenint una depressió nerviosa i li ha de cuidar el gat, que es diu Paquito Camps.

La mare de Lucía, la germana de Cristina, no s’acaba de creure que haja estat una violació. Podem interpretar que hi ha una ambigüitat entre que no es creu allò que ha passat i que, al remat, “ja sabem com és”. El personatge de Cristina, però, sempre està recordant i enyorant l’ex, Jaime. Una dona sempre ha de ser en referència a un home? És una espècie de salvador, bé que vist des de la distància del moment de fracàs actual.

L’acceptació -i la felicitat en depén; o això sembla que busquen els personatges- depén de la desitjabilitat (allò que en anglés en diuen “fuckable”) per part dels homes. “Me siento halagada porque los dos chicos que están más buenos quieran hacer un trío conmigo”. Són les pressions i les pors que sotmet la societat, sí, però quin n’és el resultat? Tot el seu món gira al voltant dels homes.

La llum es va esmorteint quan Lucía confessa que ha fet “algo muy malo”. Sobta que siga una experiència lèsbica. Una adolescent actual tindria aquestes pors? Tanmateix, ací arribem a la millor part de l’obra, allà on les dues dones troben el seu espai de cures compartides. Una escena ben real i tendra.

Autora: Anna Jordan
Directora: Paula Amor
Repartiment: Alicia Cuéllar, Lorena López
Traducció: Luis Sorolla, Paula Amor
Ajudant de direcció: Marta Matute
Escenografia: Antiel Jiménez
Il·luminació: Antiel Jiménez
So: Impulsiva
Disseny gràfic: Lucía Tobajas
Fotografia: Luz Soria
Producció: Rosel Murillo

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *