València s’alçava el 9 d’octubre amb ninots penjats en fanals a l’entrada. No era un fet aïllat: les setmanes prèvies, el feixisme espanyolista cridava en les seues xarxes amb missatges encara menys diguem-ne metafòrics a “impedir” que els valencianistes ens manifestàssem pels carrers del cap i casal. L’any anterior, les imatges d’amenaces, intimidacions, persecucions i colps havien arribat a eixir fins i tot en les televisions d’àmbit estatal. Tanmateix, cal recordar que no hi ha hagut cap 9 d’octubre sense violència espanyolista, només s’han diferenciat per la intensitat d’aquesta.

Tot i aquests antecedents, Delegació del Govern -PSOE, per tant- autoritzava mitja dotzena de manifestacions de grupuscles ben identificats que, a més, eren els autors sense amagar-se gens ni miqueta, dels missatges atiant la violència que ja empraren l’any passat; mobilitzacions amb el mateix horari i recorregut que la marxa tradicional valencianista. És a dir, no hi havia cap dubte ni cap voluntat ni de mig dissimular quin era l’objectiu explícit. I -repetim-, així i tot, eren autoritzades: es posava al mateix nivell la “llibertat d’expressió” de qui reivindica les seues idees i de qui reivindica el seu dret a fer-les callar a colps. Al mateix temps, PSOE i UGT es desvinculava de la manifestació de la Comissió 9 d’octubre.

“Sieg Heil”, braç en alt i bandera “rojigualda” (amb ocellet o sense) són les senyes d’identitat d’aquests pacífics manifestants que es diuen defensors de l’Espanya constitucional. I un desplegament de més de mil policies és el que ha evitat una escalada tràgica de l'”Operación Diálogo”. Així ens hem de manifestar els demòcrates al nostre país: encerclats per furgons de les forces de seguretat.

I, mentrestant, els líders republicans catalans es troben en la presó o en l’exili per “atacar” l’Estat espanyol amb urnes i paperetes. La Justícia és igual per tothom.

[Aquest article es va publicar originalment al Diari Jornada, a l’edició de l’11 d’octubre de 2018]