Expliquem la vida computant els moments extraordinaris que vivim al llarg dels anys. Quan siguem vells, recordarem les grans fites i enyorarem els moments àlgids, els grans cops de sort, les efemèrides destacades, no les nits del dimarts. Però la felicitat, eixa que vivim retrospectivament, es construeix amb el regust dolç i brillant dels moments normals. I al cap dels anys, li diem nostàlgia al que ens fa sentir el record dels detalls que resumeixen les èpoques felices: aquella olor de pintura que feia el primer pis, l’alegria quotidiana del pa calent del forn, les cançons que il·luminaven els viatges en cotxe, un esgraó trencat a l’escala on vivia el nostre amor. Construïm la nostàlgia amb imatges, amb olors i sensacions. Records que no triem, però conservem.

Just això és el que Tardor, com ells mateixos diuen a una de les lletres d’El Mal Pas, va fer divendres amb una sala Moon de València ben plena per l’ocasió: conservar records que no hem triat per crear un mosaic de records inesborrable a base de les experiències normals del dia a dia. Posar en valor les vivències senzilles i elevar-les a la categoria d’extraordinàries és una cosa que aquests cinc xics fan quasi sense adonar-se’n, disc rere disc, i ja en van quatre. Els seus himnes ho esdevenen gràcies a aquesta combinació d’èpica quotidiana i melodies que s’enganxen com una segona pell: vull que comprem una casa com a metàfora de l’amor que s’ho val tot, perquè res més romànticament agosarat que hipotecar-se; digne de recordar com un dissabte al circ. Pot canviar la sonoritat, poden evolucionar com a grup i personalment, però l’essència d’allò veritable i fet amb delicadesa que desprenen es queda intacta i perfectament reconeixible. Divendres començava la gira d’El Mal Pas i ho feien amb l’emoció i la intensitat de les persones normals que volen seguir sent-ho però saben que tenen una sort impagable d’estar vivint moments únics. Fer música normal, tindre vides normals, no ser millor que ningú. Res més allunyat de les estrelles del rock, res més d’estar per casa i res més d’agrair que la normalitat d’allò extraordinari.

Fotos de Carles Mas i Ainhoa Muñoz