Assemblar-se a algú o alguna cosa no és dolent per se. Podria ser-ho si ens limitàrem a assemblar-nos-hi sense afegir-hi alguna cosa nova, si férem exactament el mateix que fa un altre. Sent realistes, a aquestes alçades de segle i d’humanitat, sembla del tot impossible crear res absolutament original. Tot (l’art, la literatura, el cinema, la moda) acaba bevent de múltiples fonts i tots els estímuls que rebem (visuals, auditius, dades) ens nodreixen en forma d’inspiració, de manera que la creació acaba sent reinterpretació, renovació i reconstrucció, coses que obviament també poden fer-se més o menys originalment. Nosaltres mateixos som covers dels nostres pares i mares, sumant gens dels progenitors i combinant-los per esdevenir individus nous que versionegen els anteriors.

I la música, ai la música! L’encabim en els nostres calaixos mentals i l’organitzem per estils i per semblances, les objectives i les personals, el que ens han dit i el que pensem. Però sempre hi ha afortunades interseccions que donen lloc a coses noves: l’electrònica que s’apropa al pop, el jazz que ho adoba tot, el flamenc i el rap i sí, també aquelles dolçaines que de sobte abraçaven l’ska.

Tot això ve per parlar de Vienna, el parell d’alacantins de vint-i-pocs anys que han aparegut a l’escena musical valenciana amb un grapadet petit de cançons que et renoven la fe i la il·lusió en les coses senzilles. L’entusiasme vital que tenen s’encomana i pren forma en “Hem trobat un pis per a llogar” (La Cúpula, 2020), l’EP de debut que recull els seus cinc primers temes i que van presentar el passat febrer a València acompanyant a Tardor. I he fet tota aquesta introducció perquè de Vienna s’ha dit que sonen a Manel i també a Els Jóvens. I bé, no podem negar que ens hi recorden, a els uns i els altres, per les lletres costumbristes, la naturalitat i també per eixa sonoritat indie que té un coret folk bategant a dintre. Però crec fermament que sobretot, sobretot, ens porten a pensar en ells per la frescor, pel que aporten de promesa i de novetat. Hi ha una tendresa renovadora i esperançada en la seua proposta de melodies i històries senzilles.

A tots ens agrada parlar de com evolucionem i madurem amb els anys, pensar que ens fem versions perfeccionades de nosaltres mateixos. No voldríem per res del món tornar als vint anys, diem. Però estem mentint: res tan potent com eixa joventut que cruix quan la mossegues, malgrat els errors i la inexperiència. Vienna maduraran i segurament tenen per davant un futur proper i exitós on crèixer i refermar-se, però no sé si és possible fer res més il·lusionant que un grapadet de cançons que se t’arrapen a la pell com ho fan les seues cinc. Però vés a saber, perquè “al remat tot se n’acaba anant, el temps és un concepte i nosaltres no entenem de números ni precisions, només sabem cantar”. I algunes, ni cantar sabem.

  • Podeu trobar la música de Vienna al seu canal de Youtube, a Spotify i també a Instagram (@grup_vienna)