Amb la mort de Franco Battiato als 76 anys s’acaba una era. Ens ha deixat qui probablement és l’últim gran músic europeu de cultura popular. Battiato va ser un autèntic geni que controlava amb mestria tots els registres musicals possibles, però que ens és conegut per aquells més populars de la seua vasta obra artística, la qual també va recórrer tota mena de disciplines. Battiato va ser un artista total, un home del renaixement. Un anacronisme que, tanmateix, sempre va ser un contemporani.

El músic sicilià va començar en els anys 1960 amb una proposta molt consonant amb l’època, de cançó d’autor i de compromís social, una etapa que, no obstant això, és quasi totalment desconeguda, pel que fa a la carrera musical de Battiato, ja que no ens en deixarà cap llarga durada i molt poc de material en plàstic. Amb el canvi de dècada, però, aquesta aposta per l’evolució i la revolució es va accelerar i portar més enllà. Els 1970 són els anys experimentals de Battiato. Música concreta, avantguardista, críptica i profundament ambiciosa.

Entre 1972, des de Fetus fins a L’Egitto prima delle sabbie, en 1978, Battiato forçarà totes i cadascuna de les tecles de la pràctica introspectiva i l’aposta per trencar i fer avançar totes les convencions. Tanmateix, la dècada arriba a la fi. A l’Estat italià són els coneguts com a Anys de plom, amb crisi en tots els sentits i terrorisme d’Estat i d’extrema dreta indestriables contraposades a una escalada militar de les Brigate Rosse.

En 1979 Jean-François Lyotard publica La condició postmoderna i Franco Battiato fa el mateix amb L’era del cinghiale bianco. No és cap coincidència afortunada, sinó tot un programa artístic i polític. Battiato fa amb la música popular el que Lyotard havia fet amb el pensament. L’era dels grans relats ha arribat a la fi, esperem que torne prompte l’era del jabalí blanc. No farem la revolució, però, mentrestant, farem bones cançons de pop.

Battiato integra la barreja que li portarà la fama mundial, sense que, però, puga ser acusat d’haver-se venut cap mil·límetre d’ànima. La seua proposta es manté plenament vigent. Battiato assumeix i juga amb tots els registres i llenguatges contemporanis amb un distanciament irònic que els converteix en habitants del seu propi planeta. Amb tratge i corbata i mirant a càmera constantment, Battiato no pot estar més fora de lloc i, alhora, més al lloc correcte en el moment que toca. Com és possible que Battiato puga ser fins i tot un representant d’allò que es va dir italodisco? Ho és. I té tota la lògica del món.

La vida és joc. Qui vol un centre de gravetat permanent? Hi ha qui es posa les ulleres de sol per tindre més carisma i misteri simptomàtic. Envolem la bandera blanca i gaudim mentre ens deixen.

Al nostre Cau, Franco Battiato és venerat com un déu. Postmodern, per descomptat. S’ha acabat una era. Però volem veure-vos a tots ballant.