Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
28 nov. 2020
Música

Cançons de lluita per al 25 d’abril

L’actual Borbó que mana al Reino de España es diu Felip VI. Fins ara, els borbons espanyols almenys s’havien cuidat de no anar provocant més d’allò necessari. Bombardejant ací i allà, sí, però amb una miqueta més de tacte. Per què? Perquè el seu avantpassat Felip V, a més de cremar Xàtiva o Vila-real, entre moltes altres fogueres -tenia afició al foc, què li hem de fer-, no anava amb subtileses: “Picad todos los escudos del reino que hay en las murallas de la ciudad. Para que un día olviden que fueron valencianos y que fueron libres“. Traduït al castellà del segle XXI, vol dir “concordia en el Estado de Derecho, la legalidad vigente y el orden constitucional“. La diferència que va de Felip V a Felip VI, un palet.

Per això vos proposem algunes cançons de lluita que avui farien que els seus autors acabaren a Estremera o Brussel·les (cosa que, en alguns casos, així ha estat), perquè, com podreu veure, són una clara invocació a la rebel·lió i a la sedició. I és que, com canten els Al Tall, “no s’ensenya a les escoles com van esclafar un país” i, per tant, la faena d’adoctrinament l’hem de fer d’amagat des del nostre Cau.

I amb Al Tall comencem, perquè eixe vers forma part de la cançó Processó, de l’àlbum de 1978 Quan el mal ve d’Almansa… i que ens explica un 25 d’abril en què “passen porcs i botiflers, botiflers i sagrantanes, renegats i delators, socarrats i socarrades“.

I amb Al Tall continuem, perquè de cap de les maneres podíem evitar en un dia com hui escoltar una cançó com el Cant dels maulets i uns versos tan equidistants i tan plens de fe en l’ordre constitucional com aquells de “Vine, Pilareta, que et pegue un sacsó / Els peixos en l’aigua i els amos al clot / i, si no l’empara el Nostre Senyor, tallarem la cua a Felip de Borbó“. Com que no ens concreta si el V o el VI, per nosaltres, tots dos.

I quan brindem, tenim clar que ho farem maleint la memòria de Felip Quint, i tant que sí. I per tots els perdedors de la terra que, de tant en tant, però no massa, alguna vegada celebrem alguna victòria, que se’ns en va tot de seguida.

Com aquell 25 d’abril de 1974 a Portugal, en què l’exèrcit es va revoltar contra la tirania feixista de l’Estado Novo i va aixecar-se en armes per portar la democràcia als portuguesos. Exactament el mateix del que sempre ha fet i fa l’exèrcit espanyol, més encara si pensem que el detonant de la Revolució dels Clavells foren les guerres colonials, que per a tota aquella esquerra eren radicalment injustes i, per tant, calia donar suport a la independència d’aquells contra qui estaven lluitant una guerra contra la qual es rebel·laven. Emociona veure aquest tema de José Afonso, que va ser el senyal per posar en marxa la rebelión, la sedición i el quebranto a la legalidad vigente quan va sonar a la ràdio aquell dia, cantat per aquests llauradors de l’Alentejo.

Com un 25 d’abril Itàlia es va desfer del feixisme i ens va donar la cançó partigiana per excel·lència, Bella ciao, que ací tenim en versió confinada i adaptada al català per Cesk Freixas, i que l’esquerra espanyola (?) coneix perquè ha eixit en una sèrie de TV d’èxit.

Claudi Martí és un dels millors exponents de la Nòva Cançon occitana i, per tant, hereu de la tradició trobadoresca, tot i que el seu no és, precisament, un trobar clus, amb textos d’un gust esquisit i polit, dels que ens agraden al Cau, com ara: “Òme d’òcescota mon fraire / se dins ton òrt i a un corbàs / rapèla-te d’aquela istòria: / pren un fusilhlo manques pas“. Així sia.

The Proclaimers són un duo escocés de folk-rock que es va fer mundialment famós en 1988 amb la cançó I’m Gonna Be (500 Miles), amb la qual començava el seu àlbum Sushine in Leith. Un àlbum que, tanmateix, tenia el seu moment més interessant en el següent tall, Cap in Hand, que ens diu que, a pesar d’haver pegat tantes voltes al món i d’haver-ne tret l’entrellat de misteris més incomprensibles que el de la santíssima trinitat, com puga ser el de la diferència entre la mantega i la margarina, no poden entendre, però de cap de les refotudes maneres, “…why we let someone else rule our land / We’re Cap in Hand“. I menys encara si són tan inútils com la tropa que hem d’aguantar cada dia a la tele uniformada de militar a parlar-nos de la guerra contra un microorganisme sediciós.

Gens du pays és l’himne oficiós de Quebec des de 1975, quan el cantautor Gilles Vigneault la va compondre perquè ja estava fart de cantar Happy Birthday en anglés. Va fer el seu debut en la Festa Nacional d’aquell any i es va popularitzar més encara durant el referèndum d’autodeterminació de 1980, que, lamentablement, es va perdre, com el de 1995, però que foren tots dos unilaterals, al contrari del que diuen els “analistes” espanyols (oh, sorpresa!), que afirmen que es varen fer en base a la Llei de Claredat federal, que és de l’any 2000. Però bé, que l’espanyolisme mentisca no és cap notícia.

De Lluís Llach podríem haver triat qualsevol cançó per a aquesta secció, sincerament. I això que té fames de molt diverses, però ací afirmem que no hi ha cap altre artista en el món que haja aconseguit conjugar amb tanta mestria compromís polític i qualitat artística, tots dos de la màxima excel·lència. I això és una veritat irrefutable. Si ens quedem amb aquesta cançó d’un any tan assenyalat com el constitucionalíssim 1978 és per aquesta estrofa que podia haver estat escrita ahir mateix: “No és això, companys, no és això, / ni paraules de pau amb garrots, / ni el comerç que es fa amb els nostres drets, / drets que són, que no fan ni desfan / nous barrots sota forma de lleis“. Això, però, sí que és: “Nous barrots sota forma de lleis“. Impossible millor descripció del que estem vivint a Espanya.

Tanmateix, sí hi ha cap cançó que explique perfectament què és la sintesi de tot un programa polític, per descomptat que no podia ser de cap altre lloc que no fos el País Basc. Per a què vols metàfores si pots dir les coses pel seu nom? “Eusko gudariak gera / Euskadi askatzeko“. És a dir, “som soldats bascos per alliberar Euskadi“. Irrefutable. Una cançó de la Guerra Civil espanyola que ací trobem en versió de Joseba Tapia, cantautor basc qui, amb Ruper Ordorika, forma Hiru Truku, per recuperar les cançons tradicionals del seu país. Imprescindible.

Acabem amb una altra cançó que destil·la una elegància simple i directa: Uah! del cantautor gallec Suso Vaamonde. En 1979, en un recital a Pontevedra, Suso va començar a improvisar estrofes en acabar-ne les originals, com sempre feia. Va arribar al colofó i va cantar aquest quartet inapel·lable: “Quando me falam de Espanha / sempre tenho umha disputa, / que se Espanha é minha nai / eu som um filho da puta“. I, sí, en aquell any, acabadeta d’estrenar esta nuestra democracia constitucional que entre todos nos hemos dado, Suso Vaamonde se n’hagué d’anar a l’exili. Millor explicació del Régimen del 78 impossible.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *