Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
26 oct. 2020
En portada, Llengua

La resistència dels Miquels Montoros

Ens fa gràcia Miquel Montoro perquè sembla un uelo de qualsevol dels nostres pobles amb un cos d’un xiquet pre-adolescent. I no només pel que fa als interessos o la passió pel camp: també per la llengua. Efectivament, hi ha pocs Miquels Montoros, a Mallorca o a qualsevol indret dels Països Catalans. I per això també ens fa gràcia i el mirem amb tendresa. Però açò amaga una realitat ben dura per a la salut de la nostra llengua.

En primer lloc, és molt possible que -fora de les Illes Balears- la majoria dels catalanoparlants hagen descobert el fenomen viral de Miquel Montoro arran de l’entrevista al programa La Resistencia, de Movistar+. És a dir, no ha estat fins que ha tingut un ressò d’àmbit espanyol -i en castellà!- que una figura humorística d’unes característiques tan genuïnament nostres ha arribat… a casa nostra!

D’una altra banda, és interessant analitzar l’odi que ha despertat en la xarxa més espanyolista el castellà de Miquel Montoro. Així, fins i tot “señorías” del “Congreso” (fonamentalment de Vox i Ciudadanos, però no només) s’han escandalitzat perquè, per a ells, seria la prova que tot un al·lot de 13 anys desconeixeria la llengua castellana, producte d’una escola adoctrinadora i catalanista.

La realitat, però, és ben diferent. El castellà de Miquel Montoro ens fa gràcia perquè és el castellà que ten(i)en els nostres avis: amb una fonètica fortament marcada pel substrat català, pròpia de qui només havia rebut el castellà en l’escola i poca cosa més. Ara bé, el castellà de Miquel Montoro és molt millor, fins i tot. I, més enllà d’això, Miquel Montoro no és la norma, sinó que n’és l’excepció. Tornem-hi: ens fa gràcia perquè és un anacronisme. També en aquest aspecte. Ens seria fàcil trobar al País Valencià un sol xiquet que parlàs com ell? No. I a Mallorca tampoc.

L’última generació dels territoris catalanoparlants de l’Estat espanyol que podria tindre un castellà com el de Miquel Montoro seria la nascuda abans de la dècada dels 1950. És a dir, que enguany farà com a mínim 70 anys. Les següents ja varen viure l’escolarització generalitzada i l’entrada dels mitjans de comunicació de masses en les seues cases. Ja tenen un domini ple del castellà en tots els aspectes. En l’accent també. I això sense parlar dels registres formals de la llengua, que dominen moltíssim millor que la pròpia, que era prohibida i perseguida. Els Miquels Montoros actuals ja no tenen quasi ni accent català en parlar castellà, sinó que a un catalanoparlant de les generacions anteriors al 1950 els sonaria a un accent castellà a l’hora de parlar català. L’empobriment fonètic és general i accelerat.

Però, a més a més, des d’ací -i analitzada l’entrevista de La Resistencia- negarem la major: el castellà de Miquel Montoro és un castellà correctíssim i plenament funcional. Com, si no, es pot qualificar el domini d’una llengua d’algú que ix en un programa de televisió marcat per un ús de la llengua col·loquial i humorístic, amb un ús constant d’argot i, no només no es posa nerviós, sinó que fins i tot es dedica a trollejar en la llengua que se suposa que no coneix als presentadors del programa. Més enllà de la tonadeta, les eles palatals i alguns aplecs consonantics molt característics del mallorquí, què podríem dir del castellà de Miquel Montoro? O és que no li aprovaríem el C2?

Per contra, pensem en una anècdota que es va viure en els exàmens de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià de 2018, quan, amb el canvi de model, molts aspirants es varen queixar de la dificultat de la prova. Doncs bé, un autoproclamat portaveu d’aquest grup, que considerava, per tant, injust que no li hagueren atorgat el nivell C1 de coneixement del valencià (només n’hi ha el C2 per damunt) va ser entrevistat pels micròfons d’ÀPunt… i va expressar-se en castellà, ja que no se sentia capaç de fer-ho en valencià. Més enllà d’haver-nos demostrat que el seu suspens era molt més que merescut (almenys en la prova oral), podem comparar-lo amb el castellà de troll de Miquel Montoro en La Resistencia? Eixa és la realitat: quants xiquets valencians que no tinguen el valencià aprés de casa serien capaços de “fer un Miquel Montoro” en un programa homologable en català? Pocs, ben pocs. I a tot arreu del domini lingüístic.

Perquè el que hi ha en aquesta teòrica denúncia d’aquell unicorni mític del xiquet catalanoparlant que desconeix el castellà és un odi a la diferència. Perquè el que ens estan dient no és si els Miquels Montoros del món saben o no castellà, és si podrien passar per un xiquet qualsevol de Morata de Tajuña. I això -encara: per quant de temps?- no passa sempre i a tot arreu.

Miquel Montoro és una excepció. I ni això poden tolerar.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *