Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
14 juny 2021

El dijous passat a la Rambleta vaig tornar a la normalitat. Després de dos canvis de data i un de sala, per fi és va fer realitat allò de la tercera… i vaig poder tornar a veure un concert de Pau Vallvé.

Ell fa bromes a cada concert sobre els moments vitals que es reflecteixen a les seues cançons, però és cert que per mi els seus directes i els seus discos sempre han arribat en etapes significatives de la meua vida, en instants en què estava passant per diferents processos personals. Ruptures sentimentals, grans canvis professionals o pèrdues irreparables.

Aquest últim disc, “La vida és ara”, va arribar en un moment dur per a tots, però especialment per a mi, i no tornaré a parlar del que sempre parle, perquè sempre em llegiu els mateixos i no sóc jo de voler-vos avorrir amb les meues coses (si sou nous llegint a aquesta persona i voleu saber, remunteu-vos al meu darrer escrit). Deia que va arribar en un moment dur, però com sempre en el moment en que més ho necessitava. El vaig escoltar molt, moltíssim, durant el confinament, però després ho vaig deixar de fer perquè, com sol passar, em recordava a tot el que havia viscut mentre l’escoltava.

Així que dijous vaig arribar a la Rambleta sense haver-me tornat a posar el disc des d’octubre i, ara semblarà tòpic, però durant aquest concert em va semblar que tornava a ser jo, la persona d’abans del març del 2020.

Pau Vallvé va aparèixer a l’escenari amb un set amb guitarra, baix, bateria elèctrica, teclats, sintetitzadors i multitud de pedals disposats de la mateixa manera a com estaven al soterrani on havia estat confinat i havia composat “La vida és ara”. Només estava acompanyat de Dario Vuelta, a càrrec del baix, els teclats amb el peu i les llums, també disparades amb pedals.

Començant per Buguenvíl·lies i acabant per Avui l’únic que vull, Pau Vallvé va interpretar temes del nou disc intercalades amb cançons dels anteriors treballs, acompanyades de tota la intensitat de sempre i per un joc de llums intenses i sorprenents. Miraculosament, no vam trobar a faltar la bateria. L’explosió lumínica de Benvinguts al Pirineu va saturar d’èpica la sala i va acabar transformant-se en una peça techno que ens va transportar a una rave, post-pandèmica, estranya, però innegablement acollidora.

Des que el vaig descobrir al 2012 a un concert organitzat per La Casa Calba al Centre Octubre (gràcies) he seguit a Pau Vallvé i he anat almenys a un concert de cadascuna de les seues gires. Podríem dir que en sóc fan, així que feu cas a una fan i si veieu que toca a algun lloc a prop d’on esteu no dubteu i aneu a vore el seu directe, de segur que voldreu repetir.

Imatges cedides per Susana Godoy. Podeu trobar part del seu treball fotogràfic a Instagram: @susana_godoy_photo. Gràcies, Susana!

Articles relacionats