Al llarg dels seus 38 anys d’història, la companyia La Cubana ha consolidat un estil propi colorista, vital i histriònic als seus espectacles i produccions televisives. Anar a veure La Cubana significa entrar en un món policromat, hortera i ple de colps d’efecte. També significa una platea de riure ensordidor i una energia desbordant. No hi busquem excessives profunditats als arguments (o sí, perquè què és la vida, més que un carnaval) perquè aquest no n’és l’objectiu: no venim a pensar, no venim a patir, venim a gaudir. I d’espectacle i diversió en saben una estona llarga, els de La Cubana.

“Adiós Arturo” és el darrer espectacle que aquesta factoria ha fet sortir de les màquines i que ja ha passat per diferents ciutats, entre elles Castelló i València, amb un ple total al pati de butaques i un element clau: la personalització de l’espectacle per fer-lo absolutament local i aconseguir la complicitat de l’espectador des que s’obre el teló. “Adiós Arturo” comença amb la mort del protagonista, que no està de cos present però planeja al llarg de tota l’obra, i continua amb el comiat surrealista que li fan les seues amistats de tota una llarga vida de grans fites. Un cant a la vida, com diuen els seus artífexs. Però és que realment ho és: “Adiós Arturo” ens recorda el pes fonamental de les anècdotes, dels moments feliços, de l’empenta i l’optimisme. Tot això, amanit amb recursos escènics grans i menuts i uns actors capaços de posar-se a la pell de fins a quatre personatges diferents en un mateix espectacle.

Una vegada més, i més enllà d’Arturo o de qui siga, el principal protagonista d’un espectacle de La Cubana és sempre la sorpresa, sense treva per l’espectador en tota funció. Reediten la sorpresa a cada producció, però la sorpresa sempre és diferent. I en els temps que corren, dues hores d’alegria i riure no poden menysprear-se.