Si el teatre, per definició, és una experiència real de proximitat amb la història que s’escenifica, imagineu-vos-ho sublimat: estar tancats dins d’una caixa amb l’actor. Trenta persones, una caixa de fusta de la mida d’un contenidor d’obra i dues fileres de bancs nus contra la paret. I un actor caminant pel mig, un sol actor a frec del públic, mirant-lo als ulls, mirant-te directament a tu.

Això és, a molt grans trets (perquè és moltíssim més), “Who is me Pasolini”, el muntatge íntim d’Àlex Rigola que va poder gaudir-se un sol dia a l’Auditori de Castelló, amb dues funcions consecutives. L’espectacle parteix del poema autobiogràfic inacabat de Pier Paolo Pasolini, “Poeta de les cendres”, que es va trobar entre els seus papers després del seu assassinat a un descampat d’Ostia. Seixanta afortunats espectadors (59, si descomptem a una dona que inexplicablement es va adormir) van veure desgranar, vers a vers, la vida del polièdric artista italià, contada per ell mateix com si respongués la fictícia entrevista d’un periodista nord-americà. La seua infantesa, pinzellades de la seua família, el context de l’Itàlia dels anys trenta i de la segona guerra mundial, el seu apropament al cinema i el difícil trajecte de les seues obres configuren un Pasolini proper, però sobretot intens, colpidor.

I en aquest passeig, un sol actor, sense cap cuirassa ni artifici, és capaç de mantenir la mirada al públic, de sostenir per si sol la intensitat dramàtica de ser, i no representar, una altra persona. Gonzalo Cunill és l’actor que fa possible fer-nos corpori a Passolini dins de quatre parets de fusta, amb els mínims recursos escènics, només armat del text. I quin text i quin actor.