Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
04 des. 2020

I’ve always had a deep respect and I mean that most sincere; the band is just fantastic, that is really what I think, oh, by the way, which one’s Pink?“. Aquesta era la xerrameca i la pregunta de l’empresari discogràfic en la cançó Have a Cigar de Pink Floyd i aquesta també -tot i que menys càustica- és també la pregunta que ens féiem al teatre mentre assistíem a la representació de El muro, a càrrec de la companyia La Teta Calva a La Mutant.

Tornem als escenaris després de l’aturada per la força de la pandèmia. Tornem, això sí, amb separació entre butaques i emmascarats. I tornem no sabem si per tornar a anar-nos-en d’ací no res, que, si la cultura ja sempre viu en la fragilitat permanent, ara el drama no només es troba damunt de l’entaulat. Hi havia, això sí, moltes ganes i ànsia.

El muro és una comèdia musical desenfrenada que ens avisa d’entrada que està inspirada en l’obra homònima de les grans vaques sagrades del rock progressiu. Sí, tenim la banda en directe (amb Carles Chiner, alma mater del grup Gener, en la direcció), tenim aquella habitació de motel americà a mitjan camí entre un quadre de Hopper i una sala de tortura a Guantánamo i tenim, per fi, la resposta: Rosi és Pink, de vocació artista i de frustració també artista.

Fins ací, però, les coincidències. El resultat és una proposta que ens porta les coordenades d’aquella òpera rock fins a la província espanyola d’Albacete, en el que es podria resoldre com un revival psiquedèlic d’un Amanece que no es poco més passat de rosca i amb accent argentí. Com hauria resultat tot -inclosa l’obsessió freudiana pel pare- si Roger Waters haguera nascut a Chinchilla de Monte-Aragón? Doncs sí, és molt probable que hauria estat així. Però ja la decisió és vostra, si voleu descobrir-ho o no.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *