Comencem pel balanç positiu. Víctima d’una campanya de denúncia i de boicot completament absurda per part de l’Església catòlica, però que ha tingut un ressò considerable en tota mena de premsa -també, és clar, amb molta presència de la grogor habitual-, les representacions de Poder i santedat han estat tot un èxit.

També a Alacant, al Teatre Principal de la capital meridional valenciana, quan la doctrina i ideologia oficial de qui controla el poder hegemònic en la ciutat afirma rotundament i categòrica que la nostra llengua ja no s’hi parla i ni tan sols interessa, quan no fins i tot directament arriben a negar que s’hi haja parlat mai. A recer del Benacantil és clar que la llengua del tio Cuc ja no és majoritària, però de cap de les maneres ha esdevingut clandestina, per molt que s’encaboten els poders espanyols oficials de torn. Prova d’això, la imatge del públic que aporta cada representació cultural en la nostra llengua que s’hi fa.

Així mateix, entrar al teatre i observar aquella escenografia tan maximalista i minimalista al mateix temps, paradoxalment, ja que només es composa de dues peces que formen una façana i una creu, que, amunt i avall, van tancant i obrint el trencaclosques, de la mateixa manera que serveixen com a camp d’escena per a l’acció, per on puja i baixa el cos actoral, observar aquesta grandiositat ben aconseguida i reeixida és una experiència interessant i estèticament ben cridanera.

I fins ací. La història que ens conta Poder i santedat durant una durada excessiva de dues hores i mitja ja l’hem escoltada i vista massa vegades i el tractament que se’n fa no justifica aquesta altra enèsima vegada. Lucio és un fill de casa bona que emprén una recerca d’apologia naïf sobre la veritat de l’Església catòlica en el seu camí cap al sacerdoci. A partir d’ací, l’obra és pràcticament un musical, sense fil narratiu reeixit i organitzat al voltant d’una successió de declamacions sempre al límit amanides amb intervencions de rap de dubtosa eficàcia.

Les reflexions entre una Deep Church massa evident, la vídua del teòleg revolucionari i dissident Thomas King (Hans Küng?), el papa dimissionari Joseph Ratzinger i la nova esperança de Bergoglio no ens sorprenen en cap moment i els abusos sexuals -que són l’eix central de la trama- no tenen la profunditat psicològica necessària.

La proposta de Manuel Molins és en favor de l’efectisme i és legítima. En aquest sentit, fins i tot reeixida. Paradoxalment, l’Església oficial -com sempre- ha fet a la perfecció el seu paper en demanar-ne la prohibició d’una manera cavernícola, fet que -una vegada vista l’obra- encara és més absurd, si això podia ser possible, ja que només des de la visió cafre de qui la governa es pot entendre aquesta obra com un atac a la fe -que, de fet, no hi és!-, menys encara com una exhortació a l’odi religiós (!) i de cap de les maneres qualsevol cosa que demane censura. Cap crítica en aquest sentit a l’equip creador de l’obra. Tanmateix, no és el teatre que ens agrada veure.

El missatge de Poder i santedat, això sí, és tan senzill com humanista i es podria resumir en la reflexió sobre l’homosexualitat que hi fa un personatge: “Jo vull ser com sóc. Vull estimar sense hipocresies. I vull servir l’Església sense negar-me a mi mateix“. Això és blasfèmia? Per a l’Església oficial valenciana, sí. Increïble. Ells són més d’una altra frase que s’hi diu: “Dóna gràcies que el capellà s’ha fixat en tu“.