La primera setmana de confinament ens en vam assabentar. La meua mare tenia un càncer de pàncrees amb metàstasi al fetge. La notícia va ser colpidora i sense massa meditació em vaig dedicar en cos i ànima a procurar-li totes les cures i l’amor que necessitava. La meua vida va començar a girar al seu voltant: visites mèdiques, cuinar, massatges i acompanyament en general. Ho vaig fer d’una forma instintiva, com si al meu ADN estiguera marcada aquesta feina.

Fou durant aquesta època quan vaig descobrir l’existència de l’obra “Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers” d’Àlex Rigola. Quan vaig llegir l’argument vaig empatitzar-hi de seguida: una filla manté una sèrie de converses amb el seu pare mentre este es troba al seu últim cicle de quimioteràpia. Vaig pensar que en algun moment l’havia de vore.

El passat 13 de desembre vaig tindre l’oportunitat, i la immensa sort, de veure-la per fi al TEM de València. A l’obra, l’actriu Alba Pujol, que fa d’ella mateixa, ens introdueix a l’obra. És tracta d’una sèrie de transcripcions entre ella, Àlex Rigola i el seu pare Josep Pujol, interpretat per l’actor Pep Cruz, barrejades amb intervencions de Shakespeare (d’on ve el títol de l’obra), Gil de Biedma, els germans Cohen, el Dr Benito, Eugenio o Peter Handke

Aquesta és una obra concebuda per parlar de la mort, però que ens acaba parlant de la vida, compartint el dol de la pròpia Alba. Per a mi, va ser un espectacle que em va reconfortar i em va reconciliar amb el fet de morir, sobretot escoltant al doctor Enric Benito, metge de cures pal·liatives i, com ell mateix s’anomena, expert en aquest trànsit, que va enviar un missatge a Josep Pujol en forma de vídeo, comparant el moment de morir amb un part, llevant-nos tota por a fer aquest viatge, treient els tabús sobre la mort i parlant d’aquesta com un traspàs molt ben organitzat.

Alba Pujol fa un exercici catàrtic cada vegada que interpreta aquesta obra, amb una força admirable. Quan va acabar l’espectacle o, podríem dir, la lliçó de vida, se la veia afectada, tan afectada com estaria qualsevol que ha perdut al seu pare fa un any. Però imagine que pujar a l’escenari per fer d’ella mateixa li deu servir per estar més prop del seu pare, per fer més forta la cuirassa i també per recordar-lo amb alegria.

Un amic em va dir fa poc que qui ha perdut a una mare sap el que se sent i qui no, no i pense que és ben cert. Sense dubte, aquesta obra s’entendrà de forma ben diferent si no has passat per aquest tràngol, i per això mateix jo la vaig sentir molt propera i m’hi sentia identificada en molts moments: quan es parla del soterrar barrejant-ho amb humor, però sobretot quan parla el pare de com de sola quedaria ella quan ell ja no hi fóra, perquè estic segura que era un pensament que ma mare també tenia.

Finalment, ma mare va morir el 3 d’octubre d’aquest any. M’hauria encantat que pogués veure aquesta obra perquè estic segura que estava aterrada i l’hagués acabat reconciliant amb el fet irremeiable que l’esperava. L’hauria ajudat a amollar i a deixar-se anar amb pau i sense por, com diu el Dr. Benito en aquesta obra imprescindible, dolça, amarga i sobretot autèntica.