Posar al dia els clàssics és una activitat de risc, perquè, faces què faces, no acabaràs deixant satisfet ningú. Si et mantens fidel a l’obra original, pecaràs de conservador. Si vols innovar, cauràs en nombroses contradiccions que no serà fàcil que sorteges. I, és clar, espantaràs tot aquell públic que abomine de les “modernors”.

Aquest camí, però, és el més arriscat de tots, perquè hi ha una línia molt fina entre el ridícul i una proposta reexida. El que podem dir d’aquest Tirant, avançant-nos ja a la conclusió, és que, com a norma general, és una proposta solvent. Una adaptació interessant i que no ens deixa amb la sensació d’haver perdut el temps. Això sí, amb certes debilitats i mancances.

En primer lloc, l’aposta estètica és el punt més destacat de la producció. Els efectes sonors estan molt ben aconseguits, amb Kike Gasu al beat box en directe, que té moments d’un gran lluiment, no només per crear aquesta atmosfera. Així mateix, cal destacar-hi diverses coreografies i passatges de vocació visual.

Això, tanmateix, ens porta a un dels primers problemes: el ritme. La proposta no acaba de quallar. L’acció avança a base de monòlegs amb una transició complicada. I, en certa manera, més que una unitat, es tracta d’una successió d’escenes amb una connexió fallida.

Hi ha un clar anacronisme entre els gestos, les accions i diverses expressions que es presenten com si l’acció transcorreguera ara mateix en qualsevol carrer de València amb la llengua que s’usa i el text que ens mostra. Això no hauria de ser un problema, ans al contrari. Tot i això, hi ha una confusió de registres que ens fa concloure que no es tracta d’una realització plenament aconseguida. Per exemple, la llengua medieval recreada no és coherent. No es tracta que la llengua de l’obra haguera de ser la mateixa que la del Tirant al segle XV, però sí que hauria de ser coherent en la seua aposta per la barreja de registres. I no se n’ix: hi ha massa vacil·lacions i trencaments.

En definitiva, es tracta d’una obra irregular, amb interpretacions solvents, però, sobretot les de Carmesina i Tirant, que aguanten el pes que els cau de l’obra, amb uns secundaris amb molt d’ofici, però també amb passatges que, senzillament, no funcionen, cosa que és un problema -junt amb el ritme de què ja hem parlat- quan es tracta d’una proposta que s’allarga fins a les dues hores.

Coproducció de l’Institut Valencià de Cultura amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico

Repartiment
Tirant: Raúl Ferrando
Carmesina: Lucía Poveda
Estefanía: Mar Mandli
Plaerdemavida: Raquel Piera
Viuda Reposada: Maribel Bayona
Emperador: Sergio Ibáñez
Diafebus: Antonio Lafuente
Beat box: Kike Gasu

Equip artístic
Adaptació: Paula Llorens
Direcció escénica: Eva Zapico
Ajudant de Direcció: Iñaki Moral
Música i Espai sonor: Kike Gasu
Disseny d’il.luminació: Ximo Olcina
Moviment escènic: Charo Gil-Mascarell
Disseny i realització d’escenografia: Los Reyes del Mambo
Vestuari: María Poquet
Maquillatge: Inma Fuentes
Ajudant de vestuari: Andrés Barrera
Fotografia: Marcos Baño