Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
21 gen. 2021

Un dia, quan tenia set o vuit anys, mon pare va venir a recollir-nos a l’escola. Normalment hi anàvem a peu, però aquell dia plovia. Que ens recolliren en cotxe, a un poble menut als anys vuitanta, era una cosa excepcional, així que uns quants xiquets i xiquetes del meu carrer també van pujar al tot terreny roig, japonès, quadradet i amb nom de guitarrista. Els seients anaven a caramull d’infants i vaig anar darrere a deixar un grapat de paraigües xops. Mentre els deixava al maleter, de pressa per no mullar-me massa, vaig relliscar amb un toll d’aigua.

El cotxe tenia una bola d’acer on s’enganxa el remolc. I allà em va anar a parar la cara, amb tota la inèrcia de la relliscada. En concret, l’òrbita ocular dreta va acollir el cop sencer. Per unes dècimes de segon, no saps molt bé què t’ha passat ni com. Però llavors ve el dolor i aquell va ser dels que et fan figa les cames, de veure estrelles, constel·lacions o bàsicament un cel ben negre. Les dones del carrer, esparverades, i mon pare, que es pensava que m’havia desgraciat, em van portar al metge en una correguda.

Però no hi tenia cap tall, ni una gota de sang, no calien punts. Veia bé, el blanc de l’ull era blanc. No hi havia cap fractura. Només tenia el dolor del traumatisme, que es va traduir a l’endemà en un blau ben fosc al voltant de l’ull, malgrat la mel que em va posar la meua iaia (la mel va molt bé per tot, però sobretot per als cops, si no ho sabíeu, ja ho sabeu) i una bossa de pèsols congelats que em vaig aguantar a la cara durant hores.

No sé quants dies va durar el blau, però a poc a poc, com se’n van totes les coses, se’n va anar i aquí no ha passat res. Va ser bastant temps més tard, ja d’adolescent, quan me’n vaig adonar que la pell em feia un plec estrany sota l’ull dret quan somreia. Em preocupava perquè allò “feia lleig” i vam anar a consultar què era aquell bonyet. Va resultar que aquell cop d’infantesa havia trencat per dins les fibres cutànies i musculars, sense arribar a fer tall per fora, quina sort vas tindre, i amb el temps havien cicatritzat com havien volgut. Les cicatrius ja ho tenen això, eixe caràcter aleatori i de campe qui puga. Aquesta va ser de tarannà discret i va anar fent com li rotava, perquè no la veia ningú.

Així que aquesta és una història de les cicatrius que van per dintre. Amb la bola d’un remolc em vaig pegar el cop més fort que he tingut en el que porto de vida, que és molt o poc temps, segons amb què ho compare. Després n’han vingut d’altres, de cops, que també m’han estamordit i tampoc es veuen per fora. Fixeu-vos, quan somric, perquè allà està la cicatriu.

Articles relacionats