“Per a mi, que provinc del costat del silenci, del mutisme, de la incertesa amb relació al meu dret d’existir, entenc que la paraula arriba a ser, s’ha fet poema. Estic unida al poema i el que soc s’uneix al poema. Per què? Per copsar? Per retenir? Per tensar? Per donar forma? Perquè es tracta d’una qüestió de dolor, però el més emocionant del poema també obeeix, em sembla, a la declaració d’amor (fins i tot des de la desesperació), a la necessitat de perdó, a alguna cosa com una manera de passar comptes de la meva humanitat. I, en el meu cas, d’interioritzar-la. Escric poemes. És el que cal fer. I alhora, conservar una petita clivella d’aire i fer-ne una de nova, de clivella, en l’aire. Desitjar la meva mirada més precisa sobre el foc, i també sobre el foc més precís. Estic unida al poema i el que soc s’uneix al poema. I també sobre el foc més precís.”

La citació és llarga, però paga la pena. L’extraiem de l’epíleg que signa Antoni Clapés per a la seua traducció de El meu cap és fort allà on l’altra dansa (Ma tête est forte de celle qui danse), de la poetessa quebequesa Martine Audet, nascuda el 1961 a Mont-real. Així responia Audet a la pregunta per les raons d’escriure que li feien, una resposta que, de fet, és com un poema més de la seua producció.

Aquest recull que ara edita Cafè Central i Eumo en la prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda ens trasllada a la llengua catalana l’últim títol -editat en 2016- d’una autora amb una producció continguda, que cerca el mot just en una poesia breu i concisa. Es tracta de la primera traducció d’Audet a una llengua peninsular (almenys que nosaltres hàgem pogut trobar). I és que no es tracta d’una tasca fàcil, ja que la paraula -amb totes les associacions i sonoritats que comporta- és la base d’aquesta poesia simbòlica. Antoni Clapés, que podem resseguir en la seua producció un treball que podria ser ben homologable a la poetessa quebequesa antologada, ens sembla un encarregat ideal per traslladar-la a la llengua catalana.

Aquest poemari està format per 72 poemes que configuren una seqüència que el fan un de sol. Estan estructurats en base a imatges evocades que tenen com a nucli la declamació de la primera persona singular del verb poder, en una voluntat d’acció i possessió que és, per defnició fútil. Així mateix, són textos que estan disposats en prosa, però diguem que ho estan i no que ho són perquè estan treballats com a unitats de discurs recitació.

Martine Audet forma part de la primera generació que va créixer amb els fruits de la Revolució Tranquil·la quebequesa i, doncs, com ella diu, prové, com nosaltres, del costat del silenci, del mutisme, tot i que això no vol dir que aquesta veu la tinga garantia ara com ara. Així doncs, la seua poesia passa de l’acció a la introspecció, però, per això mateix, significa la interpretació de la paraula com a la base primera de tota creació, com a la matèria de la qual parteix tot l’art.